La història de superació de Pau Navarro: "Vaig haver de buscar un nou sentit a la meva vida"

GranollersEl 17 de setembre del 2018 el Girona jugava contra el Celta de Vigo a Montilivi. Era la temporada en què l'equip gironí havia pujat a Primera i el feu blanc-i-vermell sovint s'omplia. Com milers de persones, el Martí Batallé, el Xavier Pocurull, l'Óscar Ollé i el Pau Navarro acudien a la cita. Aquell dia, però, tot va canviar. Després de l'entrenament amb el seu equip, el Fraikin Granollers, van tenir un accident de trànsit anant cap a Girona. El Martí i el Xavier van perdre la vida, l'Óscar va partir ferides lleus i el Pau lesions medul·lars irreversibles.

"Vaig haver de començar de nou", explica el Pau, en conversa amb l'ARA. L'handbol era la seva vida. "Era el meu projecte de vida. Els meus somnis de petit, i en aquell moment, amb 18 anys, estaven enfocats a l'handbol. Estava, a més, en el millor moment de la meva carrera. Estava més a prop que mai d'on volia arribar. Aquell estiu havia fet el campionat d'Europa amb la selecció junior i veníem de ser segons al Mundial. Tot i que tenia fitxa del filial, ja havia debutat i havia fet tota la pretemporada amb el primer equip", recorda. Aquell 17 de setembre tota la vida que tenia imaginada es va esfumar i en el seu lloc van quedar dubtes, pors, però sobretot agraïment per haver sobreviscut. "Mentalment va ser dur, però vaig passar el dol en aquest sentit molt ràpid per l'agraïment que sentia", confessa.

El drama que l'envoltava, però, era engolidor. "T'ho destrossa tot. Tots els plans, els somnis... El meu pla vital estava enfocat en l'handbol i se'm va esvair de cop. No va dependre de mi, no va ser un error meu... Mentalment és el més complicat, malgrat que la pèrdua física és brutal. Vaig haver de buscar un nou sentit a la meva vida. Tenia la meva vida enfocada a l'esport, i va deixar de ser una possibilitat", explica. L'accident va fer que les vèrtebres C6 i C7 se li fracturessin i li provoquessin una tetraplegia.

"Recordo el primer cop que em vaig poder veure al mirall i per a mi va ser uns dels pitjors moments de la meva vida. Just abans de l'accident estava en un moment de forma boníssim, molt fort, i pesava 100  quilos. Recordo veure’m al mirall amb el pit enfonsat. Podia veure totes les costelles. Havia perdut 24 quilos. Va ser traumàtic. Recordo aquell moment al mirall del lavabo de l'hospital... Jo a la cadira sense gairebé poder-me moure i plantar-me allà al davant i dir uff!"

A partir d'aquí va començar un llarg camí, no només físic i mèdic, sinó també d'acceptació. "El procés més llarg és el d'acceptar-te a tu mateix. El procés físic el vaig fer al Guttmann, el procés mental el vaig fer a la Vall d’Hebron, però el d’acceptació no el pots fer enlloc. En aquests llocs tu estàs en una bombolla on s'està supercòmode, tot i la situació en què estàs. Tothom està en una situació semblant a la teva i els professionals t'entenen molt bé. Et comences a veure diferent quan vas a la universitat i per obrir-te camí entre la gent has de tocar els culs perquè et deixin passar mentre miren avall. Igual quan lligues amb una noia o un noi o quan tens sexe per primer cop", explica el Pau. Quan va travessar les portes de l'Institut Guttmann, un mes i escaig després de l'accident, ja va preguntar quin esport s'adeia més a ell.

Reinventar-se com a obligació

"La meva terapeuta ocupacional em va començar a explicar que podia fer natació, tenis, bàdminton... Però l'esport en equip que podia fer era rugbi en cadira de rodes. Hi havia un equip a Barcelona i vaig anar a veure'l". Des de llavors, aquell va ser el seu objectiu. "És un esport diferent del rugbi convencional. Li van posar aquest nom perquè necessitaven el nom d'un esport convencional, però moltes normes del rugbi no s'apliquen. És un esport de contacte i d'aquí el nom. Hi conviuen molts tipus de discapacitats, això demostra el sentiment paralímpic", relata orgullós. "No et dic que hagi substituït els meus somnis d'abans de l'accident, perquè no és el mateix i no et mentiré, però sí que estic molt content d'haver creat un nou equip de rugbi amb cadira de rodes i poder compartir amb els companys una nova experiència". Quatre anys després de l'accident, el Pau ha debutat amb la selecció espanyola de rugbi en cadira de rodes.

"A Espanya som pocs jugadors, i quan comença un noi jove a jugar i veuen que té aptituds esportives de competició volen projectar-lo", explica, intentant treure's mèrit. El Pau és un noi pausat, amb un punt de timidesa, que desapareix quan surt a la pista, on la seva ambició mai l'abandona. "Per a mi participar en uns Jocs Olímpics és un somni des de petit. Abans, amb l'handbol, vaig començar a veure que podria deixar de ser un somni per ser una possibilitat real, que es podia complir. Ara mateix, amb la selecció de rugbi és complicat. Haver quedat cinquens en l'Europeu B ens fa impossible arribar a París. És molt complicat, però no ho descarto en un futur".

L'afició pel Girona

Hi ha moltes coses que han canviat en la vida del Pau des que va patir l'accident, però l'afició pel Girona no, ni de bon tros. "Jo soc fan del Girona gràcies a ells. Quan van començar a fer les fases d'ascens em vaig enganxar i vam començar a anar a l'estadi. Un cop va passar l'accident, es van portar molt bé amb nosaltres. Van venir el capità i el president a l'enterrament del Martí i del Xavi, aquí a Granollers. Al meu amic i a mi, que vam sobreviure, ens van donar un any d'abonament per anar al camp. A partir d'aquí vam renovar el carnet. Quan vam baixar a Segona hi vam seguir anant: segueix el meu amor pel Girona".

La vivència traumàtica de l'accident, lluny de separar-los dels colors blanc-i-vermells, els va unir encara més a Montilivi. "A l'Òscar i a mi, aquest any que el Girona va pujar a Primera ens van venir molt al cap el Martí i el Xavi. Penses en com els agradaria ser aquí. A ells els encantava anar a l'estadi, i nosaltres, que tenim la possibilitat de continuar-hi anant, ho hem de fer per ells. No ens hem de privar de la felicitat que ens provoca Montilivi".