Hipocresia i vergonya a Qatar
Amb el Mundial de Qatar ja en joc, com a esportista o senyorot amb corbata pots fer dues coses: quedar-te a casa per no tenir-hi res a veure o bé anar-hi i ser-ne còmplice. El que queda enmig de les dues opcions es converteix immediatament en una amalgama carregada d’hipocresia, cinisme i vergonya que és molt difícil de gestionar. La primera gran dosi d’aquest pastís de tan mal gust va arribar ben d’hora amb el màxim dirigent del futbol mundial, Gianni Infantino, afirmant que se sentia gai com qui es lleva al matí i nota que està refredat. Va quedar demostrat que era una sensació passatgera quan, dos dies més tard, la FIFA va amenaçar amb sancions esportives seleccions com Alemanya i Anglaterra si s’atrevien a lluir els braçals contra la discriminació sexual. No cal dir que la covardia mana.
En canvi, per als més de 6.000 migrants morts construint els estadis enmig del desert, directament no hi ha simbologies ni records perquè són ciutadans de segona, allà i aquí. Les costes del Mediterrani i els nostres propis barris en donen fe. I què passa amb les dones? Algú se’n recorda, dels seus drets? Les qatarianes no són iguals que els qatarians i les treballadores de la llar estrangeres són considerades esclaves. Infantino, el dels discursos eloqüents, ni les va esmentar. Total, són dones! Només cal recuperar les imatges del dia de l’anunci de Joseph Blatter amb el sobret de Qatar: buscar-ne alguna entre els assistents era com intentar trobar Wally. Eren els mateixos de sempre, hereus dels mateixos de sempre, prenent les mateixes decisions de sempre. Gràcies a ells, la història de l’esport -i de la humanitat- està plena de taques.
La taca de Qatar, per obra de Sandro Rosell, va arribar a la samarreta del Barça només vuit dies després que a la FIFA. I ni a Pep Guardiola ni a Xavi Hernández els ha fet fàstic acceptar els diners del règim àrab per viure més tranquils. Des del 2010, Qatar ha institucionalitzat el futbol com una via per buscar simpaties a Occident fins i tot comprant-hi un club, el PSG, on han acabat jugant Neymar i Messi. N’ha pres bona nota la veïna -i encara pitjor- Aràbia Saudita, que precisament ja té Messi d’ambaixador, organitza la Supercopa d’Espanya de Luis Rubiales i Gerard Piqué i aspira a emular Qatar acollint el Mundial del 2030. El futbol d’elit està tan podrit que es converteix en ridícul portar banderetes LGTBI o tenir gestos reivindicatius dissimulats. Mentrestant, la pilota continuarà rodant sobre bitllets bruts de sang.