Alpinisme

Jordi Tosas: "He vist la mort, l'he abraçada i he entès que cal ser agraïts amb la vida"

Alpinista

Jordi Tosas, alpinista, fotografiat a la llibreria Altair, Barcelona.
05/02/2024
5 min

BarcelonaJordi Tosas (Blanes, 1968) va néixer mirant el mar amb un ull i el Montseny amb l'altre. De menut es preguntava què hi havia darrere d’aquella ratlla de l’horitzó per on desapareixien els vaixells. Però, al final, va tirar més la muntanya. Ara Tosas és un dels alpinistes més experimentats del món. És molt més que un alpinista, de fet. És escalador, guia de muntanya, snowboarder... És un dels noms més respectats entre els amants de les muntanyes. Viu a Benasc, entre cims, amb una trajectòria a l'esquena que inclou fer de guia, fer documentals, viure aventures amb Kilian Jornet i, ara, escriure un llibre, Àlgebres de la il·lusió (Tushita), on uneix dues passions: la natura i les matemàtiques.

Jordi, les matemàtiques i la muntanya podrien semblar ben allunyades. No és així, segons el teu llibre. Com ho explicaries?

— Saps què passa? Jo no volia fer el llibre, van enredar-me. I, un cop m'hi vaig posar, ha sortit així. És un llibre que no deixa de ser un viatge. La vida la pots explicar d'una forma lírica o amb matemàtiques. A mi m'ha anat sortint d’una forma natural explicar-la així. Cada capítol és independent, però tot està connectat. És un llibre profund, cada capítol és una àlgebra en si mateix. És un llibre que passa a la muntanya sense passar a la muntanya, que parla de la meva vida sense ser una biografia. Soc una persona que es guanya el pa i se’l menja a les muntanyes però que mai ha deixat la ciència. M’encanta. Vinc d’un món una mica més científic i les matemàtiques són el llenguatge que ho explica tot. Expliquen la vida, la natura, el comportament que tenim... Gràcies a les matemàtiques entenc el que passa al món, les allaus o les emocions. Volia explicar experiències a partir de la ciència.

Dius que ets un home de ciències, lector d'Isaac Asimov, un apassionat de les matemàtiques...

— Vaig començar a fer física, però vaig deixar-ho per perseguir els meus somnis a la natura. Ara, com que sempre m'ha interessat, he començat a estudiar matemàtiques en una universitat en línia. Estudio als camps bases, mentre faig expedicions.

Anem als inicis de la teva trajectòria. Un alpinista nascut mirant el mar.

— Soc de Blanes i sempre enyoro el mar. Pensa que quan era petit apreníem a perseguir primer els pops i els crancs que no pas les cabres. Tot va canviar quan en Jordi Pons ens va mostrar a l'escola una pel·lícula de la seva escalada a l'Ama Dablam. Allò va canviar-ho tot. Aquell dia li vaig dir al meu pare que volia pujar al Montseny. I ell va dir-me que sí, que hi aniríem en cotxe. Però no, jo hi volia pujar a peu. I mira, ja no he parat de caminar.

Sent un home que estima la ciència, m’has d’explicar bé com vas aconseguir salvar els dits dels peus quan semblava que els perdries per una congelació quan vas baixar el Cho Oyu, un 8.000, fent snowboard...

— Vaig arribar al camp base amb els peus inflats i els dits congelats. Els metges van parlar de congelacions de tercer grau als cinc dits del peu esquerre i en quatre del dret. Tenia gangrena, semblava que la congelació havia arribat als ossos i que m’haurien d’amputar els dits. Jo els vaig donar per perduts. Però el doctor Christophe Pavelic, un metge francès expert en la matèria, va proposar un tractament.

En què consistia?

— El tractament estava basat en olis vegetals. Però també incloïa tècniques de meditació. Una disciplina anomenada txi-kung, de la qual deriven altres de més conegudes com el taitxí o el kung-fu.

La ciència i aquests mètodes semblen entrar en conflicte, no?

— No, jo ja meditava abans. Són tècniques de redistribució de l'energia al cos. És a dir, destinar l'energia captada a zones puntuals del cos. No tinc clar si entro en la física pel budisme o si entro en el budisme per la física, però la meditació permet entrar en pensaments més profunds, calmes els sentis i pots sentir coses que tens allà sota, més enterrades.

No era el primer cop que afrontaves una situació complicada. Et van haver d'operar tota la cara, per exemple. La muntanya t’ha fet fort. Com trobes les forces per tornar-hi després d'aquests ensurts?

— Soc un afortunat. En aquella ocasió em van haver de reconstruir la cara a la Quirón de Barcelona perquè una pedra em va picar de ple quan estava intentant fer una ruta verge al Nepal. Ara mateix porto a la cara vuit plaques de metall i 28 caragols. No puc mentir, després de moments així no tens ganes de res i cal buscar la força on sigui. I sempre la trobo.

¿T'ha canviat molt haver estat a punt de morir?

— Et canvia totalment. Ja ho saps d'abans, però aquestes experiències et fan veure de veritat que només tens una vida i que només hi ha una manera de ser ric: viure com vols viure, omplint la vida d'experiències. La vida és més simple: per ser ric cal viure com vols. Jo he vist la mort i hi he estat abraçat. He entès que cal ser agraïts amb la vida.

Portes tota la vida pujant i baixant cims, murs i parets. Crec que cada cop ets més crític amb el tipus d'alpinisme que et trobes a l'Himàlaia, amb gent pagant diners per fer cims de 8.000 metres i convertint-ho tot en un negoci.

— Sí, els valors que em van ensenyar de petit s’ensorren. Entenc que quan ets allà dalt has de vetllar per la teva vida, però quan vam salvar en José Luis Quintana al Cho Oyu hi havia 100 persones que baixaven i només dues van parar a ajudar-lo. No vull culpar ningú, però en Jordi Corominas em va rescatar a mi en un 7.000 de la vall de Langtang. Estàvem sols i es va jugar la vida per mi. Allò em va marcar. La muntanya és un mirall de la societat: competitiva, egoista... Tot s'hi val.

¿Potser per això ets més feliç en un cim de 7.000 metres sense ningú al voltant?

— M'agrada trobar llocs remots. El Tibet, on costa aconseguir permisos per poder fer alpinisme, és ple de zones poc explorades. Però també soc feliç tornant a casa, fent una paret a prop de casa, fent un cim al Pirineu. He viscut coses molt boniques. M'agrada ser un nòmada per poder tenir aquests records, com una posta de sol a l'ombra del K2. Ara bé, també he viscut experiències dures, com enterrar un amic amb les teves mans. Són dos extrems complementaris de la mateixa vida.

Quins projectes tens al cap? I com pots explicar les sensacions que vius?

Estic tornat molt a la planxa de snow i hi ha una paret al Pakistan que vull baixar. Són moments molt especials, en què desconnectes una mica del món per connectar amb la roca o la muntanya. Costa descriure-ho, però quan fas el que feia temps que somiaves fer sents una gran emoció. També hi ha una certa buidor, perquè ja ho has fet.

stats