Leandro Cabrera: “He trobat a faltar l'adrenalina de tenir públic a l'estadi”
Des que va arribar a l’Espanyol, el gener del 2020, Leandro Cabrera (Montevideo, 1991) només ha pogut disputar tres partits amb públic com a local a l’RCDE Stadium. L’uruguaià, un dels quatre capitans de l’actual plantilla blanc-i-blava, espera que el retorn de l’afició –uns 11.000 espectadors– a l’estadi 538 dies després serveixi com a al·licient per afrontar el retorn a Primera d’un equip que aquest dissabte (19.30 h, M. LaLiga) rep el Vila-real.
L’últim partit a l’estadi que l’Espanyol va jugar amb espectadors a les grades, van empatar 1-1 contra l’Atlètic de Madrid davant més de 30.000 persones. ¿Havia viscut un ambient similar?
— Recordo bé aquell partit, l’estadi estava ple de gom a gom. Feia uns cinc anys que no jugava amb tanta gent a favor ni veia tanta adrenalina en un camp. Des dels partits de play-off d’ascens que vaig jugar a La Romareda, plena, amb el Saragossa (2015-16), que no vivia res semblant. Estem desitjant tornar a jugar davant del nostre públic, encara que sigui només amb una part.
¿Ha sigut molt estrany per als futbolistes estar gairebé un any i mig sense gent a les grades?
— Sí. De mica en mica ens vam anar acostumant a aquella solitud. L’únic que se sentia eren els crits dels jugadors i de la banqueta. No en vam ser conscients fins que no vam tornar a jugar la setmana passada a El Sadar. Hi havia unes 7.000 persones, però ja des de l’escalfament es notava l’adrenalina. Ho he trobat a faltar. El públic és una passió que empeny molt l’equip local, és una gran motivació per quan estàs cansat, perquè t’ajuda a tirar endavant. Quan no hi ha ningú a les grades animant no sents aquesta obligació, encara tot i que continua sent-hi. La gent és un plus per fer una correguda més.
El vestidor de l’Espanyol ha estat un dels més tocats pel covid. ¿Com han viscut els casos que hi ha hagut a la plantilla?
— Gairebé el 85% dels jugadors de la plantilla hem passat el covid. Cap de manera greu, tot i que alguns dels afectats hem passat dies dolents. D'altres l’han passat sense adonar-se’n. I això és una sort, veient els casos que hi ha hagut a nivell mundial. Al vestidor hem agafat una mica d’immunitat de grup. És cert que hem patit el virus més que altres vestidors, però ara com ara estem més coberts que d’altres.
Un dels últims afectats pel virus va ser el tècnic, Vicente Moreno, que es va perdre part de la preparació de l’estada a Marbella. ¿Va canviar gaire la pretemporada sense la seva presència física?
— Òbviament. La presència del líder, del que posa i treu els jugadors, sempre és molt important. I més amb l’actitud i el caràcter que té el Vicente, es troba a faltar. L’equip va ser molt conscient de tot l’any que tenim al davant i de la importància de fer una bona pretemporada. Tot i l’absència del míster, vam fer una càrrega molt bona i es va treballar molt bé, independentment dels resultats obtinguts durant la pretemporada. El seu cos tècnic ho va fer molt bé, i el vestidor va respondre de manera impecable. Es va valorar molt l’esforç, i el fet d’arribar amb bon fons durant la pretemporada. Amb el pas dels partits anirem agafant forma física.
¿Com descriu la figura de Vicente Moreno?
— El míster va arribar en un moment complicat per reconstruir des de zero, amb el seu mètode, i amb l’equip que ell volia des del principi. D’acord amb això, va fer una molta bona feina. Va instaurar costums d’esforç, de no abaixar els braços. Sobretot en un moment concret de la temporada que semblava que les coses no funcionaven, va saber mantenir la calma i la tranquil·litat. Ell confia en la seva manera de fer, i nosaltres també. Té tot el suport del club, dels jugadors i de la gent. A El Sadar, l’equip va demostrar actitud i caràcter, i aquest és el camí. Quan generes l’hàbit de competir sempre és quan comences a forjar una bona temporada.
¿Costa molt aixecar els ànims del vestidor després d’un any tan dur com el del descens?
— Sí, és dur. Quan baixes, és que portes molt de temps a la zona baixa, i això et va consumint. Semblava que en algun moment podíem sortir-ne. Després va haver-hi la possibilitat que se suspengués la Lliga, que va tornar sense públic i amb onze partits en cinc setmanes. Va ser un cop molt dur. Semblava difícil, però al final és mentalitzar-te, ser conscient que cal seguir jugant i tirar endavant. El club va mostrar un gran suport a la plantilla, i també la gent, que tot i no poder entrar a l’estadi buscava la manera de fer-nos arribar el seu suport acompanyant-nos a l’estadi. Va ser un esforç molt gran de tot l’espanyolisme. Al final, només ens quedava respondre. Aquesta plantilla, en comparació a la que va començar la pretemporada del curs passat, ens veiem amb una altra energia i una altra confiança.
El gener del 2020 l’Espanyol va incorporar a De Tomás, Embarba, Oier i vostè. A banda de qualitat futbolística, es buscava incorporar caràcter i personalitat. ¿Són atributs indispensables per jugar a Primera?
— Sí, però ho són en la vida en general. Cal tenir empenta i caràcter, i encomanar-ne. Els jugadors que arriben al gener arriben amb el cap net i, en la majoria de casos, tenen un impacte molt positiu en els grups. Amb la pandèmia es va tallar la progressió, però al final ens hem quedat tots, fins i tot jugadors que portaven molts anys al club i que havien estat molt criticats el curs del descens, o alguns de cedits que van tornar i es van reivindicar.
¿El seguirem veient aquest any fent serveis de banda al cor de l’àrea?
— (Riu) Espero que sigui poques vegades, perquè quan ho faig és que anem una mica a la desesperada. Però si s’hi ha d’anar, s’hi va.
A El Sadar va formar parella a l’eix de la defensa amb Sergi Gómez. ¿Com va la compenetració amb ell aquestes primeres setmanes?
— El Sergi ha vingut amb una actitud molt positiva. Ve de jugar bons anys a Primera i m’he sentit molt còmode amb ell. Tenim la sort de tenir bons centrals a l’equip, i ell ha vingut a sumar i a competir. Ens sentim bé, i la porteria a zero de El Sadar ens anima. S’ha fet bé de fitxar-lo.
A falta d’acabar de tancar els últims moviments del mercat, ¿a què creu que pot aspirar aquesta plantilla?
— No s’ha de mirar ni molt a curt ni molt a llarg termini. Ara mateix el que cal fer és continuar forjant una actitud, una manera de viure i de jugar basada en el treball i l’esforç. Si interioritzem això, podem competir a El Sadar, al nostre estadi i a la lluna. Aquí no hi ha sort, ni bruixes, ni es tiren cartes. Si no millorem el que hem fet en el partit anterior, no tindrem cap opció. Aquesta ha de ser la mentalitat de cada cap de setmana. Ens hem de plantejar els partits com si fossin eliminatòries a 90 minuts. Cal enfocar-ho així. Ara podria dir que l’objectiu és la Champions, quan queden 37 partits. Hi ha declaracions que queden boniques i que l’afició vol sentir, però la realitat és que tenim un partit molt important contra el Vila-real. Si mirem més enllà, no anirem bé, perquè ens descentrarem.
¿Com es frena Gerard Moreno, un jugador molt estimat a l’Espanyol i que arriba en un moment de forma espectacular?
— És un davanter increïble. Ho està fent molt bé i caldrà defensar-lo entre tots. El Vila-real, en general, té un atac molt agressiu. Són molt bons. Caldrà estar molt junts, guanyar duels, tenir-los lluny de l’àrea, i a partir d’aquí neutralitzar el Gerard i tots els que vinguin darrere.
En els últims anys han passat per la Lliga molts centrals uruguaians que han tingut un paper destacat: des de Godín a Giménez fins a Araujo o vostè mateix. Què tenen que els fa tan especials?
— Crec que va lligat una mica a la manera de competir. No és casualitat que vinguin tants jugadors del mateix país i que tots acabin sent protagonistes i jugant. I no només defenses: ho hem aconseguit en totes les posicions. Crec que va lligat al caràcter. Venim d’un futbol menys professional, juguem en camps amb condicions pitjors. Quan arribem aquí, ens adonem del que hem passat i no volem deixar anar una cosa tan bonica i que ens ha costat tant d’aconseguir. Des de petit sempre he tingut molt de caràcter, a vegades mal enfocat. D’adolescent era molt rebel. És una manera que tinc de viure el futbol i de ser.
Ve d’una família estretament lligada al futbol.
— Sí, entre el meu pare (Sergio Cabrera) i el meu avi (José Sasía), que van ser jugadors i entrenadors, a casa sempre es respirava futbol. Del meu pare he après moltes coses. Sempre intento escoltar-lo, perquè encara avui dia em segueix ensenyant. Quan era un nen, aprenia molt dels àpats que fèiem a casa amb amics seus, amb qui sempre parlava de futbol i d’històries de vestidors. Vivia les coses que passaven dins i fora del vestidor i dels entrenaments. El meu avi va ser encara millor que nosaltres. No m’imagino la vida sense haver estat futbolista. Estic molt content amb tot el que m’ha passat.
José María Durán va ser la persona que va recomanar el seu fitxatge, ja que coneixia l’import de la clàusula que tenia al Getafe. Què li va dir per seduir-lo?
— Va trucar-me i va fer falta ben poc. No sé per què, però sempre havia tingut una gran simpatia per l’Espanyol. Recordo quan jugava al Saragossa que, parlant amb el meu germà gran, em deia: «Tant de bo que juguis algun cop a l’Espanyol». Al final, les coses van sortir. Espero respondre com el club espera.
Té contracte amb l’Espanyol fins al 2024. ¿Es veu aquí molts anys més?
— Espero estar a l’Espanyol molt de temps. Hi estic molt content, aquí. Encara tenim molt per fer al club. Anem pel bon camí, i m’agradaria formar part de tot això.