Jordi Xammar: "He après que hi ha coses més importants que guanyar un or olímpic"

BarcelonaJordi Xammar (Barcelona, 1993) no para quiet aquests dies. Comenta la Copa Amèrica de vela a l'espera de rebre la notícia que més anhela: aviat serà pare. Medallista d’un bronze en 470 a Tòquio fent parella amb Nicolás Rodríguez, Xammar té un dels millors palmaresos de la vela catalana. És competitiu, motiu pel qual li va fer mal no poder guanyar medalla als Jocs de París, quan fent parella amb Nora Brugman eren favorits a l’or. D’aquella decepció, però, ha après coses. Xammar defensa un esport, la vela, del qual li fa mal els tòpics negatius que a vegades carrega. “Et diuen que és un esport de rics, quan és fals”, diu defensant els clubs de vela catalans i la seva tasca formativa. També defensa sense embuts la Copa Amèrica. Vol que la gent la conegui, abans de jutjar-la.

Com han estat aquests mesos posteriors als Jocs? Hi pensa molt, en la medalla no guanyada?

— Sí, hi penses. Però forma part de la vida i l’esport. En aquell moment no m’ho podia creure. Volia viatjar endarrere en el temps per competir de nou. Eren tres anys de feina, amb uns resultats excel·lents, convençuts que guanyaríem l’or. I la medalla va escapar-se.

Quan va fer el canvi de xip i va començar a pensar en Los Angeles 2028?

— Van ser 36 hores. Les pitjors 36 hores de la meva vida, en què semblava que tot l’esforç fet, sense veure la meva dona durant mesos, treballant sense parar, no havia servit de res. Després vaig començar a veure les coses diferent. Vaig  començar a valorar el camí fet. Esportivament el 2024 era el nostre millor any. Campions del món i d’Europa, dominàvem les regates. Crec que tothom sabia que érem els millors, els rivals també. Tots aquests records d’anys de feina no els podíem perdre. Cal valorar-los.

La vela és així. Els dies que semblava que podíeu guanyar l’or, no va bufar el vent. I la jornada que no vau tenir el dia, va bufar.

— No tens mai tot el control. És la gràcia d’aquest esport, el mar i el vent diuen la seva. El millor que has de fer és acceptar-ho, un dia et bufarà a favor. Per sort ho aprens ja des de petit.

Perquè competeix des de petit, tot i que els pares provenien del motor...

— El meu pare va ser pilot de motos, company de Sito Pons. I la mare pionera en el motor femení. Curiosament ells no volien que em dediqués a l'esport. Només volien que fes esport com a aficionat. No veien clar això de competir, però jo de petit ja ho tenia clar. Així que ho van entendre i sempre han donat suport. Sempre m’han donat les eines.

Quan va debutar a uns Jocs a Rio de Janeiro el 2012 amb una dotzena posició, ja va dir als pares que no estava satisfet...

— Soc competitiu. Feia dotze anys que somiava ser olímpic i en acabar els Jocs, sentia que no era suficient ser dotzè. Sempre en vull més. Volia una medalla i va arribar a Tòquio.

A Tòquio també competia la Nora Brugman, representant Estats Units, tot i que és d’aquí. Com que fa anys que teniu relació, va sorgir la idea de fer equip de cara a París plegats. Dos amics de la vela lluitant per ser medallistes. No s’ha aconseguit...

— Però hem fet un equip espectacular, unint els punts forts de tots dos. Hem construït el millor equip en què he competit mai, mai havia existit aquesta química, aquesta força tan sòlida. Han estat tres anys brutals i quan s’apropaven els Jocs pensava que la llàstima era que s’acabaven. A Tòquio vaig fer medalla, però si haig d’escollir una de les tres campanyes olímpiques, em quedo aquesta que no va acabar amb medalla. Hem après que una medalla és bonic, però que hi ha coses més importants.

Canviaria l’estratègia de la medal race, que en lloc d’assegurar la medalla de plata es va optar per lluitar l’or i vau acabar fora del podi?

— Potser la faria diferent per intentar assegurar la plata, cert. Però no puc descartar que si el 2028 a Los Angeles em trobo en la mateixa situació, repeteixi el que vaig fer a Marsella: anar a guanyar l’or. Sempre em surt competir així.

Com valora l’estat de la vela catalana?

— Excel·lent. Som una potència. Ara arriben els fruits d’anys de feina. I és gràcies a clubs, formadors. L'etapa d’infantil en Optimist és clau, jo sempre agraeixo la gent que va entrenar-me llavors.

I la Copa Amèrica?

— Espectacular. Feia anys que Barcelona no lluïa així. Crec que pot ser un punt d’inflexió, la ciutat necessitava tornar a projectar aquesta imatge al món. La jornada d’avui era plena d’embarcacions, de gent mirant-la. Com a barceloní i regatista n'estic molt content.

INEOS podrà remuntar?

— Qui sap, però és cert que han millorat molt i han derrotat per primer cop l’Emirates competint de tu a tu.

Somia en formar part d’un vaixell que competeixi en el futur a la Copa?

— Veig els AC75 volant i vull ser-hi. Aquí tenim la tradició i el talent. Vas per les bases dels equips i són plenes de catalans i espanyols. Si tots féssim un sol equip, podríem competir.