“Hay que castigar a Kubala severamente”

Barcelona“Acercarse al jugador Kubala haciéndole comprender cuánto se juega en caer imbécilmente al no cumplir sus obligaciones ”. Aquestes paraules són del gran Josep Samitier, llegenda del Barça, el primer jugador mític del club. Les va teclejar en una vella màquina d’escriure el dia 9 d’octubre de 1956, adreçades a la directiva del Barça, en el paper de secretari tècnic i com a resposta a una altra carta, signada pel president Francesc Miró Sans el 5 d’octubre, en què se li demana que intervingui perquè algú que ell coneix molt bé s’està comportant de manera indeguda. Són paraules escrites no per ser transcendides, sinó d’ús intern i de formes expeditives. També eloqüents respecte al tema que tracten. Quan Samitier i Miró Sans les van escriure tenien entre mans una preocupació. Ni sabien, potser intuïen, que l’objecte dels seus maldecaps esdevindria, amb el pas del temps, una figura mundialment reconeguda. Ni de lluny podien preveure que seixanta-dos anys després les dues cartes apareixerien en una botiga de col·leccionisme i caurien a les mans d’un periodista.

Doncs sí, la botiga és la de Josep Valsells, que m’ensenya les dues cartes sabent que m’agradaran. Han aparegut enmig d’unes quantes revistes i diaris esportius antics que li ha portat un dels seus proveïdors habituals de material, el pare del qual havia treballat al Barça. La procedència, doncs, està clara. En lloc de quedar-se degudament classificades en un arxivador de les oficines del club, es devien traspaperar i el treballador, per algun motiu, les va conservar. El cas és que m’arriben a les mans i amb una ràpida lectura de seguida salta a la vista el valor històric i documental que acumulen: expliquen un costat especial i divergent d’una figura mundial de l’esport i singularment del Barça, ajuden a perfilar la seva personalitat i salpebren la història del club. M’agradaria explicar-les una mica millor.

El primer pas és un cop d’ull a la història. Ens situem, doncs, a principis de la temporada 1956-57. Queda enrere el Barça de les Cinc Copes, han arribat tres estrangers nous capacitats per discutir el lideratge indiscutible de Kubala: el paraguaià Eulogio Martínez, l’uruguaià Villaverde i el brasiler Evaristo. Des de la 1954-55 ha aparegut també l’extraordinari Luis Suárez, íntim amic de Kubala però amb qui s’ha orquestrat una prefabricada rivalitat (“¿Ets kubalista o suarista?”) a ulls de l’afició i com a mecanisme publicitari per fer bullir l’olla. I el club esgota els últims mesos al vell camp de les Corts i està a les portes d’una fita sense parangó: la inauguració del Camp Nou, el 24 de setembre de 1957. Vull saber què va passar aquella temporada en què sonaven rumors de deskubalització de l’equip. Per què calia “ castigarle severamente ”?, tal com assegura Samitier a la seva carta de resposta. Algú que, per cert, no és qualsevol persona, sinó qui el va veure jugar amb l’Hungaria i es va entestar a fer-lo vestir de blaugrana. Samitier, per a Kubala, més que un col·lega era un mentor, un amic.

L’hemeroteca no enganya i les estadístiques ajuden. El primer partit de la temporada és el 9 de setembre a casa contra l’Osasuna. Kubala és titular, però no torna a jugar fins a la jornada set contra el Las Palmas a l’Insular. I no és fins a la disset (!!!) quan marca per primer cop en Lliga: dos gols en la victòria 4-0 contra el Valladolid. Serà interessant comprovar si el suggeriment de Samitier -“ no creando con el castigo una atmósfera de publicidad que nos crea bandos a favor y en contra ”- es va materialitzar. Com fer-ho? Consulto en primer lloc la revista Barça i, malgrat tractar-se de la publicació oficial del club, deunidó amb els rastres d’incomoditat que s’hi troben. Al número del 20 de setembre de 1956, el gran Morera Falcó, fotògraf i reporter intrèpid, entrevista el tècnic Domènec Balmanya. “I de Kubala què me’n dius?”, “Pateix una distensió de l’engonal”, “Quan se la va fer?”, “A l’entrenament de dimarts”, “I aquestes lesions duren molt?”, “Generalment, fins que l’interessat vol”. Caram! Quina visió més particular de la recuperació necessària per a una distensió d’engonal! Al número del 4 d’octubre -el dia abans de la data que apareix a la carta de Miró Sans- hi trobem un document sensacional. Ramon Crespo entrevista Ana, l’esposa de Kubala, que es refereix amb aquests termes al caràcter del seu espòs: “És massa criatura. Si no fos així moltes coses no les faria, hauria de ser més seriós. Té un caràcter molt difícil, no demostra allò que sent. Per això, ara passa una crisi i l’hem d’ajudar perquè tornarà a ser el que va ser”.

“Les seves perspectives immediates han estat frenades per causes d’extensa enumeració. El relatiu descontentament podrà ser superat per la seva voluntat disciplinada”, explica el seu estudi grafològic publicat, juntament amb el de tota la plantilla, a la Barça del 8 de novembre. ¿Explicitar la seva “voluntat disciplinada” significa que en Kubala hi regnava la indisciplina? Aquesta és una qüestió que sempre ha planat sobre l’imaginari kubalista. Diuen els que el van conèixer bé que li agradava la festa. Com molts anys després es va dir de Romário, per exemple, era capaç de sortir a jugar i rendir bé després d’uns quants dies de disbauxa. El fotògraf Horacio Seguí el va conèixer molt bé: “Tenia un caràcter fortíssim i alhora era un bonàs. Si se li acostava un rodamon mort de fred es treia l’abric i l’hi posava”. Indisciplinat? “Digue’m un jugador d’aquest nivell que no ho hagi sigut ni tan sols una mica”. Temptacions? “Els jugadors d’elit sempre n’han tingut.

He quedat també amb Carles Santacana, historiador del Barça. A més a més de remarcar el fort ascendent que Samitier tenia sobre els jugadors del Barça, en especial sobre Kubala, recorda també que en aquella època el jugador venia de superar una importantíssima tuberculosi (la temporada 1952-53) i una lesió de lligaments al genoll (a San Mamés la 1954-55) que havien fet minvar substancialment el seu físic i, en conseqüència, la seva aportació a l’equip. Això va fer que des d’alguns fronts comencés a ser qüestionat. “És sabut que a Kubala li agradava sortir de nit, però després al camp rendia i així quedaven dissimulades les seves faltes de disciplina”, precisa Santacana. En una entrevista al Dicen del 3 de novembre de 1956, a Balmanya li fan preguntes incisives sobre els motius del baix rendiment de l’equip: “Algun jugador s’ha distret una mica, però ha sabut rectificar”. Quan li pregunten directament si es tracta de Kubala diu: “És una qüestió delicada. Són coses temperamentals, corrents en la seva raça”. També al Dicen, el 13 d’octubre, entrevista a Samitier només quatre dies després d’haver escrit la carta de resposta a la directiva. Al secretari tècnic li pregunten si Kubala ha entrat ja en disciplina: “Sí, s’ha adonat que era perillós no prestar l’atenció necessària al seu comportament amb el club”. L’entrevista i la carta encaixen perfectament.

Amb tot, la descoberta més rellevant s’esdevé revisant uns quants números de Vida Deportiva. Al del 27 de gener de 1957, després d’una golejada per 1-6 al Dépor amb hat trick de l’hongarès, el periodista Carlos Pardo publica l’article “ Los que creímos en Kubala ”. Després de defensar enèrgicament el jugador, assenyala una “campanya oficial” en contra d’ell empresa des de l’interior del club. M’agradaria saber què opinen de tot plegat dues veus molt autoritzades, coneixedores tant de la personalitat de Kubala com dels temps que li va tocar viure dins del Barça. El primer és el seu segon fill, Lasi.

M’explica que tothom es pensa que el seu pare era molt tranquil, però dona fe que era just el contrari, molt nerviós, sempre estava actiu i li agradava divertir-se, però ni més ni menys que a la majoria de jugadors entre els 18 i els 25 anys: “Barcelona era un poble i tothom els coneixia, eren joves i les noies se’ls rifaven. Era capaç de sortir tota la nit de festa, el dia següent arribar a la concentració, dutxar-se, massatge de l’Àngel Mur (pare) i dos gols al partit”. També hi havia exageracions interessades, com aquella vegada que va viatjar tota la nit amb cotxe per un problema familiar i un diari va titular: “Kubala surt tota la nit”. Lasi confirma que el seu pare mai es va portar bé amb Balmanya: “No tenia ni idea de futbol. Volia exigir al meu pare el mateix que exigia als juvenils i ell no es doblegava mai, no sabia fingir”. Així mateix, posa èmfasi en el mal endèmic del Barça -“Moltes vegades ha sigut el seu propi enemic”- que explicita el mencionat article de Pardo. En quin cap podria entrar avui en dia el concepte deskubalització patrocinat, entre d’altres, per Balmanya? Lasi recorda que el seu pare es va quedar al Barça malgrat una oferta milionària del Juventus, i que va fundar l’escola de futbol del Barça i l’associació de veterans. Ah! I també que, malgrat totes les festes i disbauxes, era el primer en complir amb la feina. Com quan era entrenador d’Espanya i l’equip va estar tota la nit a l’Hotel Barajas celebrant la classificació per al Mundial de 1978. A les vuit del matí, Kubala en persona trucava a la porta de totes les habitacions. Tocava entrenament. ¿I la carta de Samitier? “El seu càrrec l’hi obligava. Si hi havia al món una persona bohèmia, aquesta era en Sami”.

És la mateixa pregunta que li formulo al gran Justo Tejada, extrem veloç i perspicaç; juntament amb Vergés i Olivella, l’últim supervivent d’aquell equip històric. Té vuitanta-cinc anys i conserva una memòria fabulosa. Així que li explico per telèfon les cartes que m’agradaria ensenyar-li, se situa de seguida: “La 1956-57 és la temporada que Balmanya va voler deskubalitzar el Barça”. Una pràctica que al cap de poc, recorda, li va costar el lloc en favor d’Helenio Herrera, amb qui Kubala tampoc es va arribar a entendre del tot: va prendre partit per Luis Suárez i fins i tot se’l va endur a l’Inter de Milà. Tejada es recorda molt bé de l’enorme cor i la gran personalitat del seu company d’equip, també de la seva anarquia fora del terreny de joc i de la lesió de lligaments del genoll que va tenir i que, a judici seu, és fonamental per entendre la davallada de rendiment experimentada per l’astre en aquelles dates. I que unida al fet que Kubala “no era la persona més disciplinada del món” va desembocar en situacions tan poc agradables com la que les cartes de Samitier i Miró Sans deixen al descobert.

Tejada rememora una anècdota eloqüent sobre la personalitat de Kubala: la vegada que un periodista de Solidaridad Nacional es va inventar una entrevista amb ell plena de falsedats. L’hongarès el va anar a trobar, el va agafar enèrgicament per les solapes i el va penjar d’un pal de bandera de les Corts. Afable i parlador, m’ensenya també unes quantes portades de diaris i revistes i un grapat de fotos de les alineacions de la seva època, en què apareix quasi sempre al costat de Kubala. La seva memòria se’n va també fins a Helenio Herrera, el Barça dels hongaresos de finals dels cinquanta, la desgraciada final de Berna -el final d’una època- i el seu fitxatge pel Madrid i l’Espanyol. És bonic veure un irreductible, amb una memòria colossal, encaixar algunes fitxes sobre la personalitat gegant, inabastable, de qui va ser el seu amic: “Tenia unes condicions privilegiades, avui encara podria jugar a futbol”.