“Hauria triat acabar així”

Sant Joan DespíAndrés Iniesta arribava puntual a la Ciutat Esportiva. Tothom l’esperava. Tothom estava pendent d’ell. No era un dia qualsevol, sinó el dia que anunciava que deixa el Barça a final de temporada. El seu adeu era un secret de domini públic, però, tot i així, el de Fuentealbilla va voler marcar els tempos del seu comiat. El club, en gratitud cap a un futbolista que s’ha estat 22 anys al Barça, 16 al primer equip, no hi va posar cap pega. “Ara ja ho podeu comunicar”, els va dir Iniesta al matí. I automàticament es posava en marxa la maquinària que ja feia dies que estava preparada. D’entrada, el més immediat, una conferència de premsa en què ell faria un discurs inicial i estaria acompanyat per gairebé la totalitat de la plantilla -només van fallar Messi i Suárez, per compromisos publicitaris-, l’ staff, executius i directius, encapçalats pel president Bartomeu. Després, ja de cara a l’últim partit de Lliga, un comiat al Camp Nou, on, si la Federació s’hi posa bé, també podrà aixecar el títol de campió, el número 32 de la seva trajectòria blaugrana.

“És una decisió molt meditada, molt valorada, molt pensada a nivell personal i familiar. Després de 22 anys aquí sé què significa ser jugador d’aquest equip. Sé l’exigència i la responsabilitat de ser capità. Sent honest amb mi mateix i amb el club que m’ho ha donat tot entenc que la meva etapa acaba aquest any”, deia Iniesta, visiblement emocionat, incapaç de contenir les llàgrimes durant el discurs. El capità es va guanyar dos cops l’ovació de la sala de premsa de la Ciutat Esportiva, plena a vessar amb més de 150 periodistes.

“Iniesta volia marcar els terminis”

Amb aquest missatge Iniesta oficialitzava una decisió que ja feia dies que havia pres i que va anar madurant al llarg de molts mesos. Als despatxos nobles ho sabien, i també els seus companys i l’entrenador. “Al capdavall, tothom ho sabia perquè n’havia anat parlant amb ell. I pel to de les converses ja veies com acabaria la cosa”, expliquen des del club. Van ser converses amb més o menys profunditat, depenent del moment. Podien ser xerrades puntuals als entrenaments, comentaris enmig d’una concentració o reflexions en alguna reunió en què participava com a capità. “Ens va demanar que li deixéssim marcar els terminis. Que esperéssim que ell decidís fer pública la decisió. I així ho hem fet”, reconeixen les parts.

A Iniesta ja li rondava pel cap la possibilitat de plegar, fins i tot quan va signar el contracte vitalici a l’octubre. Però aleshores encara li semblava una opció llunyana. “Quan vaig renovar, el club em va donar l’oportunitat de decidir. Confiaven en la meva honestedat, i això és molt significatiu”. Inicialment pensava deixar la selecció després del Mundial i fer un últim any al Barça, però les coses s’han precipitat.

D’ofertes ja feia temps que n’arribaven. L’única cosa que tenia clara era que, si continuava jugant, havia de ser fora d’Europa. Sobre la taula tenia una proposta interessant dels Estats Units, i entre tres i quatre de la Xina. Al final es va decantar pel país asiàtic, tot i el consell en contra de part del seu entorn -no familiar-, que preferia que es quedés un any més al Barça o que marxés a Nord-amèrica. Iniesta encara no va voler desvelar el nom del seu nou club, al·legant que les negociacions no estaven tancades del tot i que quedaven alguns serrells, però tot apunta que serà el Chongqing Dangdai Lifan, el president del qual ja ha reconegut públicament converses amb el manxec. De fet, abans de Setmana Santa Iniesta hi va enviar el seu representant perquè comencés les negociacions.

Negociacions paral·leles

És difícil precisar quin dia Iniesta va prendre la decisió. Això sí, va ser “un procés llarg, de mesos”. El manxec reconeixia que no ho tenia clar. “Hi havia dies que tenia molts dubtes i d’altres que menys”. I aquí és on va entrar en joc la seva família, i la perícia del conjunt xinès per fer una proposta que fos atractiva per al jugador i també per als seus: un contracte futbolístic amb una oferta econòmica marejant i un acord paral·lel per comprar la producció dels seus cellers, negoci en el qual també participen el seu pare i la seva germana. A més, la proposta arribava en un gran moment de forma d’Iniesta, que de passada podia deixar el Barça estant a la cresta de l’onada. Això va ser definitiu. “Si hagués pogut triar com acabar l’etapa, hauria triat acabar-la així. Sentint-me útil, sentint-me titular i amb la possibilitat de guanyar títols”.

I aquest any n’han arribat dos més, fins als 32 amb el Barça -comptant la Lliga, que està virtualment guanyada i pot certificar diumenge-, i als quals cal sumar els tres que ha guanyat amb Espanya. “Com vull ser recordat? És fàcil. Com un gran futbolista i com una bona persona. És el que sempre he intentat. Espero haver-ho aconseguit. El futbol passa i el que ens queda són les persones, el tracte amb la gent i amb els companys”, deia el capità, que cedirà el braçalet a Leo Messi.

L’únic reconeixement que se li ha escapat és la Pilota d’Or. “No és cap espina clavada. Ja vaig dir que estar present en el podi, i més en un any en què també hi eren Xavi [Hernández] i Leo [Messi], era una cosa màgica. No soc més feliç per una Pilota d’Or. Em quedo amb l’estima i el respecte dels companys i de l’afició”.

Aquest és el llegat d’Andrés Iniesta, futbolístic i humà. El 20 de maig, contra la Reial Societat, escriurà el seu últim capítol al Barça i serà acomiadat del Camp Nou amb tots els honors. El capità va decidir que era l’hora de fer les maletes.