El guerrer Lorenzo penja el casc
Després d'un any per oblidar, el mallorquí deixa el motociclisme amb 5 títols a la motxilla
BarcelonaJorge Lorenzo (Palma, 1987) és un campió fet a ell mateix. Superant entrebancs per escalar en la seva carrera des que va arribar al Mundial de MotoGP, el pilot mallorquí ha anunciat aquest dijous que penja el casc. Després d'una temporada a l'equip Repsol Honda en què les elevades expectatives de crear un dream team al costat de Marc Márquez van anar-se'n en orris més d'hora que tard, el mallorquí ha decidit, cansat, deixar-ho córrer.
I és que els últims tres anys no han estat fàcils. Primer a Ducati, moto amb la qual no va aconseguir bons resultats fins que va dir que canviava d'aires, i després al Repsol Honda, amb el qual les coses no han anat com esperava. Va debutar-hi arrossegant molèsties per la caiguda que va patir a finals del 2018 i, tot i que sempre ha dit que intentava millorar, els bons resultats no han acabat d'arribar. Buscant el límit, ha caigut molts cops. Massa, segurament. A Assen es va fracturar una vèrtebra, cosa que el va tenir fora dels circuits més d'un mes. Res a veure amb el que va fer el 2013, quan també a Assen es va fracturar la clavícula als entrenaments i, després d'un viatge llampec a Barcelona per operar-se, va tornar a pujar a la moto per disputar la cursa. Les bogeries de joventut havien quedat enrere.
El de Palma, que des que va aterrar al Mundial ha guanyat cinc títols (dos de 250 cc els anys 2006 i 2007, i tres de MotoGP els anys 2010, 2012 i 2015) baixa de la moto lluny del seu millor moment de forma. No, l'Honda no era una moto per a ell, massa rebel, massa complicada de pilotar pel seu estil fi. No s'hi ha adaptat i ha acabat tirant la tovallola.
I això que tirar la tovallola no és una cosa que caracteritzi el mallorquí, acostumat a encarar problemes i a autosuperar-se. "Al llarg de la meva carrera he tingut diversos moments on he volgut enviar-ho tot, parlant malament i ràpid, a la merda. Tot i això, vaig serrar les dents i vaig seguir. Si no ho hagués fet, ara no es parlaria de mi com d'un pilot cinc cops campió del món, sinó com un pilot prometedor que no va arribar a triomfar", reconeixia al seu llibre Lo que aprendí hasta los 30 (Alienta editorial). Ara, però, ha dit prou.
Autoexigent de mena, aquesta qualitat li ve de petit, quan li va tocar competir amb nens més grans que ell. El seu pare, Chicho Lorenzo, sempre l'animava perquè guanyés, només li valia guanyar si volia arribar al Mundial, on només hi són els millors. Ell, que es dedica a formar pilots, ho sabia millor que ningú. I això el va fer fort mentalment i li va donar les armes per arribar a l'elit el 2002. Aquell any, Jerez, el seu traçat talismà, veia com un mallorquí de 15 anys amb molta confiança en ell mateix havia d’esperar a dissabte per sortir per primer cop a la pista. Dissabte era just el dia que feia els 15 anys, llavors, l’edat límit per poder debutar. Després d’haver-se perdut les dues primeres curses de la temporada i la jornada de divendres d’entrenaments lliures, Lorenzo pujava a la seva Derbi amb la intenció de menjar-se el món. Aquell dissabte es va convertir en el debutant més jove de la història del Mundial.
Amb la sinceritat per bandera, el seu caràcter li ha provocat alguns incendis dins i fora del Mundial. Plantar cara a tot un 9 cops campió del món com Valentino Rossi quan el 2008 va fitxar per Yamaha va provocar que l'italià aixequés un mur entre el seu box i el del mallorquí. "Sempre vam tenir una relació tensa", reconeix al seu llibre Lorenzo, que afegeix: "Jo era el rival que li podia prendre el seu anhelat desè títol Mundial". El seu primer any a MotoGP va començar bé, però a mitja temporada va patir cinc caigudes fortes en tan sols quatre curses (es va trencar els dos turmells a la vegada), que van fer-li replantejar-se moltes coses. Però va seguir. Va aconseguir ser campió de MotoGP el 2010 i també dos anys més tard, un títol que, com ell va assegurar, el consolidava. Ell, que el 2010 havia guanyat el Mundial i molts deien que era gràcies a la greu lesió que va patir el seu company a Yamaha Valentino Rossi, volia demostrar a tothom que era capaç de guanyar lluitant de tu a tu amb la resta de pilots. I tossut, ho va aconseguir.
El 2015 va tornar a coronar-se, de nou amb polèmica amb Rossi. L'italià va acusar Lorenzo i Marc Márquez de conxorxar-se per fer-li perdre el títol, cosa que tant el català com el balear van desmentir una vegada i una altra. "Dedico aquest títol als que no es rendeixen mai, als que tenen personalitat i als que no escolten les crítiques", deia Lorenzo. Ell, que per arribar a ser campió ha hagut de lluitar per esborrar la fama d’arrogant que el persegueix, per controlar els nervis en els moments decisius i per intentar ser més agressiu a la pista quan la cursa ho requeria, estava orgullós d’haver aconseguit els tres títols amb Marc Márquez, Casey Stoner i Valentino Rossi a la pista. "Soc, ara per ara, l’únic pilot capaç de guanyar amb els que considero els tres millors pilots del segle XXI a la pista", afegia. I amb això i amb cinc títols al sarró marxa.