Un grup de futbolistes contra els senyorots

BarcelonaSempre que hi ha una vaga, una lluita col·lectiva, passa el mateix. Les reclamacions dels que es queixen són impossibles, no es poden fer. A les jugadores de la selecció espanyola femenina també els ha passat. No es poden fer acomiadaments, no es poden canviar alguns càrrecs, no es poden reestructurar algunes àrees. Però s'han mantingut fermes. I s'ha produït el miracle. Sembla que sí que era possible acomiadar personatges foscos que feia anys que manaven, que sí que era possible crear una comissió per començar a canviar les àrees clau, que sí que es podien canviar càrrecs. No era utòpic.

Aquest grup de dones ha lluitat per allò que elles consideren just. De documentals a llibres com el de Danae Boronat, de peces periodístiques a declaracions de les jugadores, tenim un munt de documents per intentar entendre per quina raó es queixen les jugadores. No, no és només el petó de Rubiales. És tot el que van haver de patir amb Nacho Quereda fins al 2015, és els comentaris paternalistes i el menyspreu de persones que segueixen a la Federació. És la manca de professionalitat, és haver tergiversat les paraules de Jennifer Hermoso des de dins de la Federació. És una llarga llista de greuges. I com sempre han dit elles, al final només reclamen poder ser futbolistes de primer nivell, tal com veuen que ho són les sueques, les angleses, les nord-americanes o les franceses. No estan demanant cobrar el mateix que els homes, de fet, com sí que han fet les internacionals dels Estats Units. Demanen normalitat.

Però una dona alçant la veu fa tremolar murs, provoca pànic en aquells senyors que porten tota la vida fent el que volen. És especialment aterridor el discurs de senyors, algun amb corbata, altres amb granota de treball, que es veuen amenaçats. Afirmen que s'acaba la llibertat, que se senten perseguits. Homes adults, europeus, blancs, heterosexuals. I se senten perseguits. I ho diuen, eh? Afirmen sentir-se perseguits. ¿Algú coneix un país del món on un home heterosexual sigui perseguit i tingui menys drets? Perquè el món és ple d'estats on les dones tenen menys drets. I els homosexuals, esclar. Gent que viu amb privilegis i que ara creu que els perdrà, quan segueix tenint privilegis. Només se'ls vol treure el privilegi de ser maleducats i molestar altres persones. Els senyorots pateixen al veure aquest grup de dones valentes alçar la veu. Afirmen que ara serà molt dur, ser com ells. Diuen que ja no poden dir el que pensen als mitjans de comunicació. És a dir, afirmen que els censuren quan ho estan dient. Se senten cancel·lats quan apareixen en portades de dominicals i tenen l'agenda plena de concerts, com Andrés Calamaro. Curiosa forma de ser cancel·lats. S'aferren als casos on un home ha estat injustament jutjat i li donen el mateix valor que als milers de casos on els homes són culpables. Solen ser gent bona en estadístiques i números, però aquí grinyolen. Per a ells, un cas d'un home maltractat equival a 10.000 casos de dones maltractades. Ho afirmen en sopars i reunions de feina entre gent que dirigeix empreses, mitjans de comunicació, clubs de futbol, candidatures o partits polítics. Reunions on el 95% de les persones, totes amb cert poder, són homes com ells. Però se senten perseguits. Quina barra.