El grup de bohemis que van fundar el rival més temut del Barça

BarcelonaEl barri de Schwabing de Munic tenia fama de ser el reducte dels artistes, els bohemis i els pocavergonyes d'una ciutat tradicionalment conservadora com era la catòlica i monàrquica capital bavaresa. Va ser aquí on el 1900 es va fundar el Bayern, quan un grup de joves idealistes amants de la bona vida van aplegar-se en una taverna. Poc podien imaginar que estaven creant un dels equips de futbol més poderosos del món, malson del Barça, que només ha pogut derrotar dos cops el Bayern en 14 partits. Els alemanys, en canvi, s'han imposat en 10 ocasions, amb golejades tan doloroses com el 2-8 de Lisboa. Un club on la propietat privada té accions de l'entitat, tot i que els socis encara hi manen. Un model mixt que sempre ha cridat l'atenció a molts barcelonistes, que han explorat la possibilitat de copiar-lo, com es va arribar a considerar en converses amb Ferran Reverter quan era CEO del Barça la temporada passada, i també en temps de Bartomeu.

Just quan naixia aquest segle XX que estriparia pel mig l'ànima d'Europa, el Bayern va fundar-se. L'any 1900, alguns futbolistes de l'MTV de Munic, un club poliesportiu de la ciutat, es van barallar amb la directiva quan va rebutjar la seva petició perquè defensessin l'adhesió de l'entitat a l'Associació de Futbol del Sud d'Alemanya. Una d'aquelles polèmiques que ara semblen poca cosa, però que van marcar el futur de tants clubs europeus, com el mateix Barça o l'Inter, que va escindir-se del Milan després de discutir sobre què calia fer amb els jugadors estrangers. A Baviera, els futbolistes rebels es van reunir a la taverna Bäckerhöfl, entre cerveses, per decidir què havien de fer. La meitat dels jugadors van proposar escindir-se i crear un club. Els altres van preferir seguir a l'MTV. Els 11 futbolistes rebels van marxar al restaurant Gisela, al barri de Schwabing, per fundar el Bayern i sumar a la causa alguns amics que coneixien de les seves peripècies nocturnes pel barri.

Dels 17 fundadors del Bayern, dos eren jueus, un dels quals Benno Elkan, que seria amb el pas dels anys un famós escultor autor d'una obra que el govern britànic regalaria dècades més tard a Israel per recordar les víctimes de l'Holocaust. L'escultura està instal·lada avui en dia a l'esplanada davant de l'edifici del Parlament d'Israel, la Knesset, on el Bayern va dipositar una ofrena floral quan va jugar a Jerusalem el 2004. Nascut curiosament a Dortmund, ciutat d'un dels grans rivals del Bayern, Elkan havia estat educat a l'estranger, on s'havia enamorat del futbol gràcies als seus professors anglesos. El 1897, va viatjar fins a Munic per fer els exàmens per entrar a la prestigiosa acadèmia d'art privada del pintor Walter Thor. Seria admès, i coneixeria els altres fundadors del Bayern als carrers de Schwabing. Sí, el Bayern va tenir uns fundadors que eren en bona part, artistes i gent peculiar.

Un club presidit pels enemics del nazisme

El primer president del club, per exemple, va ser Franz John, un fotògraf. Nascut a l'estat de Brandenburg, a prop de Berlín, experimentava amb la fotografia als carrers de Schwabing. El segon president seria l'holandès Willem Hesselink, un estudiant de química i filosofia que va deixar per a la posteritat una tesi doctoral sobre el vi de Porto abans de ser un dels primers experts en l'ús de la ciència per intentar solucionar crims als Països Baixos. El tercer president seria Angelo Knorr, un químic apassionat de la literatura que exercia de mecenes d'artistes i patiria un destí tràgic: el 1913 el van detenir per ser homosexual –aleshores l'homosexualitat era delicte a Alemanya–. Knorr es veuria obligat a passar per centres psiquiàtrics per “guarir” els seus problemes, forçat per la seva família, i moriria de depressió amb 50 anys. Els últims anys, el Bayern ha recuperat la seva figura i l'ha convertit en un símbol de la lluita contra l'homofòbia.

Quan Knorr va ser detingut, el president del Bayern ja era Kurt Landauer, que s'encarregaria de protegir-lo quan la policia va interrogar la directiva de l'entitat indagant sobre el comportament del químic. Landauer va ser el primer president jueu del Bayern, fet simbòlic en una ciutat on fins pocs anys abans del naixement del club havia estat l'independent regne de Baviera, conservador i catòlic, valors representants per l'altra entitat de la ciutat, el Munic 1860. El Bayern, en canvi, ja va néixer amb una mirada moderna i oberta, per sobre de religions i partides de naixement, amb estrangers i ànimes lliures a les seves reunions. Landauer va ser jugador del club el 1902, va marxar poc després a Suïssa i Itàlia per estudiar i treballar. Quan el 1911 va tornar, va trigar poc a ser elegit president, entenent que un club de futbol havia de ser gestionat amb altres mètodes. Va aconseguir els primers contractes publicitaris i va buscar entrenadors lluny de Munic per millorar el nivell de l'equip, de manera que el Bayern va superar aviat els altres equips de la regió. Així, fitxaria l'austríac Richard Dombi Kohn, un entrenador famós pels seus conceptes defensius que també treballaria al Barça, com vam recordar en aquest reportatge.

Gràcies a Dombi, que era jueu com Landauer, el Bayern guanyaria la lliga alemanya per primera vegada el 1932. Kohn va fitxar bons jugadors com Oscar Rohr, un home que es va oposar sempre al nazisme i va ser capturat per la Gestapo quan jugava a Franç. Rohr acabaria empresonat i condemnat a lluitar al front rus, encara que va sobreviure. Dombi va fugir d'Alemanya a temps, mentre que Landauer va preferir quedar-se. Els nazis –Hitler havia corregut pels mateixos carrers que els fundadors del club– consideraven el Bayern un Judenklub, un club de jueus. Un dels cosins de Landauer, per exemple, l'advocat Michael Siegel, va ser conduït pel centre de la ciutat pels nazis amb els pantalons tallats i un cartell penjat del coll que deia: "No tornaré a queixar-me a la policia", ja que havia presentat una denúncia contra un nazi. Landauer dimitiria pocs dies després per ser el cap de publicitat de l'editorial Knorr & Hirth, càrrec en què va durar poc, ja que els nazis van forçar l'empresa perquè fos acomiadat., així que va acabar treballant a la bugaderia d'un familiar abans de ser internat al camp de concentració de Dachau, d'on va poder sortir gràcies a les condecoracions que tenia de quan havia lluitat a la Primera Guerra Mundial amb l'exèrcit alemany. Gràcies a aquest expedient de guerra i les pressions de la directiva del Bayern, el van deixar anar. Marxaria a Suïssa, on va sobreviure a la guerra i on va ser escollit de nou president del Bayern un cop va poder tornar a casa.

Una multinacional on els socis encara manen

Landauer va morir el 1961, just quan arribava la fornada de jugadors que convertiria el club en el més poderós d'Alemanya. Actualment, el Bayern té ara mateix uns 293.000 socis i ha guanyat el 50% de les lligues alemanyes en les últimes dècades. I tot, amb una gestió on sempre destaquen els exjugadors. Fins als anys 60, quan va pujar a Primera per no baixar mai més, el club tenia una sola lliga, la de Landauer i Richard Kohn. Però aquella generació dels Beckenbauer, Hoeness, Maier o Müller va canviar-ho tot. Dins i fora del terreny de joc. Els últims 20 anys, el club ha estat presidit per excampions d’Europa com Uli Hoeness, Oliver Kahn, Karl-Heinz Rummenigge o Franz Beckenbauer. A més, els bavaresos han trobat un equilibri prou interessant entre incloure grans empreses al projecte i continuar en mans dels socis.

A Alemanya, tots els clubs han de seguir la norma del 50+1, segons la qual com a mínim el 51% de les accions dels equips han de pertànyer als socis, amb alguna excepció com clubs que ja van ser fundats per una empresa, com el Bayer Leverkusen o el Wolfsburg, nascut a la fàbrica Volkswagen. En el cas del Bayern, els socis controlen el 75% del club a través d’una empresa. El 25% restant està en mans de tres multinacionals gegants, cadascuna amb un 8,33%: Audi, Adidas i Allianz. Les tres amb un denominador comú: són empreses nascudes a Baviera. La marca de roba esportiva Adidas va ser la primera a entrar a l’accionariat, el 2002, quan va pagar 77 milions que servirien per aixecar el nou estadi, l’Allianz Arena, inicialment compartit amb el Munic 1860, tot i que amb el pas del temps el Bayern va comprar al seu veí la seva part. El 2009, Audi va entrar-hi pagant 90 milions, i el 2014 l’asseguradora Allianz va pagar 110 milions, diners invertits per acabar de retornar els deutes relacionats amb un estadi que ara el club controla al 100%. I que ja ha pagat, després d’inaugurar-lo abans del Mundial del 2006.

De fet, van ser Rummenigge i Hoeness els que, el 1998, van apostar fort, en un congrés de la Federació Alemanya de Futbol celebrat a Wiesbaden, per aconseguir que les lleis del futbol alemany canviessin per permetre als clubs esdevenir societats anònimes. La barreja d’exfutbolistes i empresaris també queda clara en un consell supervisor del Bayern de nou membres, que solen ser extreballadors o directius d’empreses gegants, com Herbert Hainer (va ser CEO d’Adidas), Herbert Dies (president de Volkswagen), Werner Zedelius (Allianz), Timotheus Höttges (CEO de Deutsche Telekom) o Michael Diederich, d’UniCredit Bank. Un model mixt, on els socis encaren tenen poder, però també empreses privades, que ha estat analitzat sempre des de Barcelona.