Un Barça impecable converteix la Lliga en el seu jardí privat

Granada (enviat especial)La història es repeteix. Per sisena vegada en els darrers vuit anys, el Barça s'ha proclamat campió de Lliga, després d'imposar el seu estil durant unes 38 jornades en què ha enamorat, ha patit i ha recuperat l'encert per tallar les ales a un Madrid que ha arribat amb vida fins a l'última jornada. A Granada, el Barça ha actuat exactament com allò que és: un campió. Tal com va aprendre de Cruyff, sempre enyorat.

Un Barça solvent que no ha convidat l'emoció a la seva festa. Un cop Suárez ha fet el primer gol, el Madrid ha convertit la seva samarreta en una bandera blanca de rendició. L'equip de Zidane ha guanyat al camp del Deportivo (0-2), però ha perdut la cursa de fons.

Sis títols en vuit anys. O vuit títols en dotze anys. I tot, per fer d'aquesta Lliga un episodi més d'un domini que ha convertit la Lliga en el jardí on juga el Barça aquestes últimes temporades. Amb Guardiola, Vilanova o Luis Enrique. Amb Messi sempre al centre de la rotllana, amb Suárez fent d'estilet i Neymar recuperant el seu bon joc després d'unes setmanes més fluixes.

La flama de l'esperança del Madrid ha durat 15 minuts, els que han passat entre el primer gol de Cristiano i el gol de Suárez. Quinze minuts en què el Madrid liderava la classificació, ja que el Barça no aconseguia obrir la defensa del Granada. Quinze minuts, res més. Després, el Barça ha posat les coses al seu lloc.

L'equip de Luis Enrique jugava contra si mateix i contra un Granada més defensiu que altres cops. L'equip andalús volia oferir un regal a la seva afició, fidel quan eren a la zona de descens, amb una bona actuació contra un Barça que ha trobat ràpidament el joc alegre d'un Neymar endollat des del primer minut. I això que el brasiler ha notat unes molèsties durant l'escalfament. Però Neymar s'ha encarregat d'estimular el joc per l'esquerra, demanant sempre la pilota malgrat les faltes i trepitjades d'un Granada impotent.

La cita era important i el Barça s'ha vestit de gala, ben pentinat, mentalitzat per acabar com cal un treball que ha durat 3.420 minuts. Trenta-vuit partits. Mesos, setmanes i minuts picant pedra per poder guanyar la 24a Lliga del club. Més enllà d'una cursa esbojarrada d'El-Arabi, el Barça ha controlat sempre la situació, malgrat els nervis propis de la cita. Malgrat saber que Cristiano havia marcat abans que el Barça. De fet, just en el moment que el portuguès feia el 0-1 a Riazor, Piqué gairebé feia el 0-1 al Nuevo Los Carmenes, però Andrés ha tret la pilota quan ja era gairebé tota dins la porteria.

La pèrdua de liderat, però, ha durat poc, com si servís per fer dentetes als madridistes. Com si fos un joc de nens, quan ensenyen una joguina a un altre nen i, quan aquest altre nen s'il·lusiona, li desapareix de davant el nas. Busquets, Iniesta i Rakitic s'han encarregat de segrestar la pilota, amb Mascherano atent a tallar qualsevol internada local. En atac, però, sempre s'intentava buscar un Messi disposat a aportar solucions quan davant apareixia un mur defensiu. Controlar el ritme no sempre vol dir crear perill, però Messi sempre disposa d'un truc per obrir llaunes: una diagonal, un canvi de joc, un cop de maluc. El dia que calia, el trident no ha fallat.

No ha fallat, ja que Suárez sempre lluita, i s'ha encarregat de rematar dues centrades dels laterals, Jordi Alba i Dani Alves, dos jugadors que solen millorar si els partits són importants. Primer, amb una jugada col·lectiva. Després, amb un acte de fe d'Alves, lluitant per una pilota llarga i cedint-la a un altre home que no coneix la paraula 'rendició': Suárez. Cada gol de Cristiano ha rebut la resposta de Suárez. Per deixar clar que el portuguès no guanyaria ni la Lliga, ni el Pitxitxi, ni la Bota d'Or. Al final, l'uruguaià ha arribat als 40 gols en Lliga.

Amb 0-2 al marcador, la Lliga s'ha acabat. Amb alguna picabaralla a la graderia, on més d'un ignorant no podia tolerar veure algú amb la samarreta del Barça feliç, i amb més calma a la gespa, on el Granada no ha tingut mai la capacitat d'enlairar els somnis madridistes.

La segona part, en algun moment, tenia tanta emoció com la part final dels crèdits d'un bon film. Alguna estirada puntual del Granada ja amb Isaac Cuenca al terreny de joc, i gestió del temps d'un Barça que, de mica en mica, ha convertit la possessió de pilota en un joc per anar fent temps. Impecable en una gespa seca, el Barça ha posat la cirereta a la feina de tota la temporada. Ara, Suárez cridava enfadat cada cop que li semblava que l'equip s'havia relaxat una mica. El Granada, però, preferia no ser golejat que intentar marcar el seu primer gol. I així facilitava la feina a l'equip de Luis Enrique.

Lesió de Mascherano

De Llarg, el pitjor ha estat la lesió de Mascherano, que s'ha fet mal al genoll protegint una pilota i sembla destinat a no poder jugar la final de Copa. Amb l'argentí lesionat, el Barça i el Granada han acabat embolicats en una picabaralla quan Suárez ha caigut a terra i Isaac Cuenca ha seguit jugant, malgrat que alguns jugadors del Granada s'havien aturat. Busquets i Piqué s'han menjat Cuenca, amb qui van ser companys, i Neymar no s'ha quedat curt. El brasiler, esperonat, ha regalat a Suárez, que no ha defallit mai, el 0-3. Aquesta és la seva Lliga, amb 40 gols i un 'hat trick' a l'última jornada amb un equip destinat a ser recordat.

Un equip que haurà de tancar la temporada buscant el doblet a la final de Copa. Buscant certificar el domini d'un projecte que ha viscut durant gairebé tota la temporada pendent dels gols de tres jugadors que a Granada han estat acompanyats per tot un equip. Un equip que ha guanyat la Lliga dos cops, després de deixar-se atrapar pel Madrid quan semblava que ja era campió. Va ser un senyal d'avís per treure la son de les orelles a un Barça que evoluciona amb el pas dels anys però segueix guanyant. I per seguir fent-ho, caldrà seguir evolucionat. La temporada ha demostrat que calen retocs per aspirar a guanyar més de dos títols. Però n'hi ha prou per tornar-se a emportar-se la Lliga al Camp Nou.