La gran crisi de l'esport que va posar Catalunya al mapa gràcies al Capità Enciam

BarcelonaFa més de deu anys que els gossos àrtics van deixar de recórrer els Pirineus. Pirena, la competició de múixing –trineus guiats per gossos– de mitjana distància més important del sud d'Europa travessava d'oest a est les muntanyes nevades de la serralada pirinenca en poc més de dues setmanes, passant per l'Aragó, Catalunya, Andorra i França. Però l'any 2012, després de 22 edicions, es va veure obligada a abaixar el teló.

L'anomenada gran ruta blanca acostumava a sortir de Saragossa, on mig miler de gossos passaven el control veterinari abans de prendre les estacions de Formigal, Candanchú, Baqueira Beret o Port Ainé, entre d'altres, on dormien en tendes de campanya sobre la gèlida muntanya. En les seves dues dècades d'història, aquesta carrera s'havia consolidat com una prova de referència arreu del món. Tanmateix, la conjuntura econòmica la va fer desaparèixer.

L'any 2007, després de diverses negociacions, Pirena va vendre totes les accions i els drets a Affinity Petcare, una multinacional d'aliments per a gossos i gats, amb la condició d'assumir l'organització de la competició durant cinc anys. Finalitzat l'acord, la falta d'espònsors i de rèdit econòmic va posar punt final a una tradició de més de dues dècades. Pep Parés, director i fundador de Pirena, rememora a l'ARA, amb afecte i emoció, la cursa dotze anys després de l'última edició. Ara jubilat, assegura que durant aquesta dècada sense gossos a les pistes ha pensat en un retorn, però que sense els recursos del passat ni una repercussió mediàtica òptima la idea no ha anat més enllà. Parés és un llicenciat en història que també va ser guionista i actor (va donar vida al mític Capità Enciam), així com responsable d'Amnistia Internacional a Catalunya.

"Hi ha dies que encara em desperto pensant que hi ha neu"

Lluny queden els orígens evocats pel Xau, Jack London i dos amics del Vallès Occidental. La intrahistòria és plena de casualitats. Mentre escrivia el guió de Les aventures del pol Nord, Parés va adoptar el Xau, un dels membres de la cadellada de malamuts d'Alaska que van tenir els seus veïns. "A partir d'aquí, llegint La crida del bosc de Jack London em vaig posar en contacte amb dos nois de Sabadell i Terrassa que passejaven gent amb gossos en trineu i tots tres vam començar a enllaçar coses, a plasmar la idea. La resta va ser història", recorda el Pep amb un somriure a la cara.

La primera edició comptava amb 13 participants, una vintena de persones a l'organització i molts voluntaris entregats a la competició, juntament amb la unió de 21 pobles. Anys més tard, Pirena va multiplicar aquestes xifres per cinc, amb participants de tot Europa i també dels Estats Units i l'Argentina, moment en què es va consolidar com la carrera de trineus amb més repercussió mediàtica d'Europa, juntament amb la Iditarod del malaguanyat Félix Rodríguez de la Fuente. La competició feia malabars per quadrar números. Més enllà de repartir premis econòmics tant per als guanyadors com per a la resta de participants, també comptava amb recompenses pel fair play. Es premiava, per exemple, el corredor que cuidava millor els seus gossos.

D’estar a punt de ser un esport olímpic a la seva desaparició

Si hi hagués competició com fa 12 anys, els múixers estarien ara preparant la maleta per pujar a la Molina o Formigal, on solia sonar el tret de sortida. Va ser una època en què les pistes d’esquí estatals es rifaven les etapes de Pirena –ara, en canvi, resisteixen a base de canons de neu artificial–. Durant la dècada dels noranta, quan Pep Parés era vicepresident de la Federació Internacional d’Esquí i Gossos de Trineu, va estar en converses amb el Comitè Olímpic Internacional (COI) per fer del múixing una competició olímpica. De fet, van presentar diversos projectes que finalment van quedar en res.

De fet, ara costa trobar trineus amb dotze, sis o quatre gossos com els que es veien a Pirena. Fins i tot és estrany el bikejöring –ciclisme guiat per un o diversos gossos– o l'skijöring–esquí conduït per un sol gos–. "És un gran sacrifici. Cal entrenar i cuidar els gossos tot l’any. No es tracta de treure els esquís de l'armari i quan acaba la temporada tornar-los a guardar. Va molt més enllà", diu Parés, que afegeix: "Pirena donava sentit a l'esforç de persones que cuidaven 25 gossos alhora durant tot l'any".

Però no tot està perdut. Pirena és història, però el seu esperit encara sobrevola, així com les ganes i la il·lusió per gaudir del múixing. L'any 2019, set anys després de la traumàtica desaparició de la gran ruta blanca, va néixer la Snow Race organitzada per Gos Àrtic, una competició alternativa impulsada per un grup d'exorganitzadors de l'antic certamen que intenten que el llegat no mori. Malauradament, però, la falta de neu i de recursos i la pandèmia van ser còmplices perquè la competició només es pogués disputar una vegada (2020) i aquest any s'hagi hagut de tornar a ajornar.