Un gran campió, una enorme rivalitat

BarcelonaLa victòria de Novak Djokovic en la final del Masters sobre Roger Federer (6-3 i 6-4) tanca una temporada per emmarcar (11 títols en 16 finals de 17 tornejos disputats) i ja obre els interrogants per a la pròxima. ¿Podrà mantenir el ritme de triomfs? ¿Trobarà més rivals que estiguin a la seva altura? Actualment és el millor i ho va arrodonir amb el quart títol de Masters seguit (el primer que ho fa) per a un total de cinc, que el situen a l’altura de Lendl i Sampras i a només un del mateix Federer, protagonista involuntari del magnífic curs del serbi.

Djokovic ha perdut només sis partits en tot l’any, tres amb el suís, que ha sucumbit en cinc finals contra el número u, incloent les de Wimbledon i el US Open. Com en aquelles finals, Federer va demostrar que ara és qui més compromet el tenis dominant i expansiu de Djokovic. Com plasma un dels aspectes que més el defineixen: la rèplica. Sempre exigeix un cop més a l’adversari. I Federer, malgrat la seva riquesa tècnica i tàctica, es veia obligat a tancar la majoria de punts amb una dosi extra de risc que és difícilment assumible, fins i tot per a ell.

Tanmateix, l’esforç del suís va ser meritori. Com les tres pilotes de break que salva amb 4-3 en contra en el segon set, jugant amb decisió i buscant (i tocant) línies. Però el 4-4 no va servir per desestabilitzar Nole, que va respondre a la gran reacció rival amb un joc al servei en blanc. Una resposta competitiva elevada per la magnífica col·locació de Djokovic, basada en un físic excels: molt ben plantat a la pista i amb enorme mobilitat per definir una transició defensa-atac que el converteix indubtablement en el millor tenista de l’actualitat.

Un campió, però, es construeix des de múltiples perspectives. I casualitat o no, Djokovic ha completat la seva millor temporada després de ser pare, mentre que Federer ha fet de la paternitat una motivació. “Vull que els meus fills em vegin jugar”, va dir. Ara ja en té quatre i sembla més decidit que mai a allargar una carrera que alguns, no fa gaire temps, auguraven en decadència. En plena segona joventut, el suís ha tocat la tecla ideal: Stefan Edberg. L’antic campió suec ha fet que perfeccioni el joc a la xarxa i sobretot l’actitud: ser agressiu i dur en els partits al ritme que més li convé. Cada cop més alt, per desgastar-se menys fent els punts més curts. Amb Djokovic ho va intentar, però no va aconseguir capgirar el guió de la final.

El serbi, descrivint un altre paral·lelisme amb el suís, també va contractar un altre ex gran tenista per completar l’equip tècnic. Sota els consells de Boris Becker ha conquerit quatre Grand Slams (de 8 possibles) i ha millorat exponencialment la consistència mental. Amb Federer ja ha igualat el cara a cara (22-22) i al ritme actual podria convertir-se en el duel més prolífic del tenis. Avui, només el supera el Djokovic-Nadal (23-23). Queda clar, rivalitats històriques per a un present escrit des d’una hegemonia amb nom i cognom serbis.