Gigi Oliva: “Gràcies a l'impuls a l'esport femení ara em sento una referent per a les més petites”

TerrassaTrenta anys després d’aconseguir l’or als Jocs Olímpics de Barcelona, la selecció espanyola femenina intentarà repetir una proesa similar en el primer Mundial d’aquest esport que acollirà Terrassa. Serà un torneig especial per a la capitana de les red sticks, l’egarenca Gigi Oliva, que s’acomiadarà de la selecció un cop finalitzi el torneig. L’escollida com a MVP de l’última lliga espanyola femenina farà 32 anys el 18 d’agost, l’endemà d’una final que anhela disputar. Si hi arriba, es convertirà en la jugadora amb més internacionalitats. Ara n’acumula 261, cinc menys que Rocío Ybarra (266). Oliva atén l’ARA abans del debut de la selecció, aquest divendres (21.30 h), contra el Canadà. 

Terrassa acull per primer cop un Mundial d’hoquei herba. ¿Serà una cita especial?

— Sí, perquè moltes hem nascut aquí, i poder tenir el millor hoquei del món aquí i que et vinguin a veure la família i els amics és un fet únic que potser només passa un cop a la vida. Ho hem d’aprofitar al màxim. Hi ha un punt de pressió, però sobretot estem molt motivades. Serà el meu últim torneig amb la selecció, ja que malgrat que ho gaudeixo molt, són moltes hores i han de venir noves generacions. M’encantaria tancar bé aquesta etapa. 

Amb quins moments es queda?

— N’hi ha molts, potser alguna medalla, però sobretot em quedo amb les companyes i amigues que he fet. Amb el que no em quedo és quan vam quedar fora dels Jocs de Londres. Ho vam acabar superant, però va ser un cop dur. Me’n volia anar ben lluny i aquell mateix estiu vaig marxar a Austràlia, on vaig tenir la sort de poder fitxar per un equip i jugar uns mesos. 

Com arribeu al Mundial?

— Arribem amb un equip que presenta diversos canvis respecte al que va disputar els Jocs de Londres, amb noies amb una mica menys d’experiència, però amb un potencial molt gran i que està al dia dels nous canvis de l’hoquei, tant físicament com pel que fa a les noves tendències de joc. Part de l’equip tècnic també va canviar, i això activa les jugadores. Ho afrontem amb moltes ganes, sobretot després dels dos anys que hem passat amb el covid, patint per si algú donava positiu i havia de marxar cap a casa. Ara ja no vivim amb aquell neguit ni hem d’estar en habitacions separades. No ens podíem relacionar i havíem de portar mascareta. Haver pogut recuperar la normalitat és un luxe. 

Van guanyar un bronze al Mundial de Londres del 2018. ¿Aspiren a repetir l’or que va aconseguir la selecció del 1992 en aquest mateix estadi?

— He parlat amb algunes jugadores d’aquell equip, com l’Eli Maragall, que em va dir que li recordàvem aquella generació per la dedicació i les hores que hem destinat a tot el que fem. Sobretot ens han dit que gaudim, que això dura tota la vida. Al final, entrenem perquè volem èxits. Els volem, però cal anar partit a partit. He viscut situacions on ho vèiem tot molt de cara i després no era possible per un detall. Pots ser superior a un rival i el cap et pot trair a la tanda de penals shoot-out. 

Els penals, precisament, les van privar de les semifinals en els últims Jocs. ¿Han treballat gaire mentalment?

— Fa molts anys, d'ençà que vaig començar a anar amb la selecció, que faig sessions amb un psicòleg. Hi ha moltes situacions que cal treballar i que t’has de preparar per poder afrontar. Hi ha situacions que et poden frustrar, però al final has de treure la teva millor versió el dia de la competició. Has de ser forta, sobretot en tornejos on has de jugar amb un o dos dies de diferència, on qui s’aixeca abans és qui guanya el següent partit. En una competició no hi ha moments per lamentar-se. Cal aprendre del que ha passat i pensar en el següent rival. 

¿Ha canviat gaire la preparació física des dels seus inicis? 

— Sí, però és una tendència global. Quan vaig començar tothom entrenava menys que ara. L’evolució de les normes de l’hoquei han propiciat un canvi físic brutal. Abans els equips eren més lents, ara el joc és més físic i espectacular, perquè hi ha més accions d’àrea. A Espanya els equips sempre han estat molt tècnics, però ens hem posat les piles físicament. Tothom s’entrena més i la tecnologia ajuda a controlar les càrregues. Ens hem igualat a les millors seleccions. 

¿Aquest Mundial pot ser una bona oportunitat per arrossegar més nenes cap a l’hoquei herba?

— Sí. Necessitem més fitxes, perquè de la quantitat en surt la qualitat, per poder competir amb les millors seleccions, que tenen amb una base molt gran. Si aconseguim que moltes nenes s’apuntin ara, d’aquí 10 o 15 anys podem entrenar un volum més elevat. Amb l’estructura que s’està muntant, cada cop més professionalitzada, serà molt important eixamplar la base. 

Perquè això passi, calen èxits com l’or olímpic del 1992, que creïn referents. ¿Se sent una referència per a les més petites?

— Jo ara m’hi sento, gràcies a l'impuls que ha rebut l'esport femení. La implicació més gran dels clubs, federacions i mitjans fa que més gent ens segueixi. Estem començant a notar aquest canvi de paradigma que viu l’esport femení, però encara queda feina per fer.