La golejada al clàssic reforça la idea d’equip de Luis Enrique
BarcelonaSergi Roberto, eufòric i esperant l’abraçada de Suárez i Neymar després del 0-1 al Bernabéu, feia de Messi en la majoria de portades que ahir furgaven en la ferida d’un Madrid aniquilat pel Barça. La fotografia pot passar desapercebuda com si fos una conseqüència circumstancial més de la titularitat del reusenc, però és un bon resum de la lliçó paral·lela que va deixar la golejada al clàssic: per damunt de les absències o dels protagonismes, hi ha una idea col·lectiva que uneix el vestidor blaugrana, un objectiu comú que lidera tots els esforços individuals. El Barça va exhibir-se al feu madridista sense la seva estrella, Leo Messi, i ho va fer sense victimismes ni pors, amb tota l’autoritat que dóna saber que, al marge dels noms propis, la plantilla comparteix un mateix pla anònim.
I és que tothom sap quin paper juga quan arriba l’ocasió. Ahir l’argentí jugava el rol del suplent que haurà d’ajudar al segon temps, mentre altres companys es repartien funcions per sortir jugant (Piqué o Jordi Alba), estirar el camp (Suárez o Neymar), atreure rivals (Iniesta o Rakitic), mantenir l’equilibri (Busquets o Alves), aturar els cops (Bravo) o generar desequilibri (Sergi Roberto). Des de la banqueta, fins i tot Mathieu va integrar-se fàcilment en ple partit, després d’haver de substituir sobtadament Mascherano. El 0-4 no tenia un únic responsable, era mèrit de tots.
I és que els 90 minuts de dissabte contra el Madrid van ser una confirmació rotunda d’aquest sentiment de compromís. Si va fer la sensació que sobre la gespa del Bernabéu hi havia un jugador del Barça més que del Madrid va ser per la superioritat posicional dels de Luis Enrique. El Barça va moure’s en bloc en tot moment, com un acordió perfecte que s’encongeix i es desplega coordinadament. Tothom era a lloc, entregat a la causa d’atacar o defensar. El Barça, que dominava i tenia més la pilota que el Madrid (41%-59%), va córrer set quilòmetres més que els blancs (105 i 112), amb Sergi Roberto i Jordi Alba com els màxims exponents d’aquesta omnipresència. Els blaugranes van fer gran i petit el camp com els convenia a cada moment, i el Madrid, impotent, no va poder fer més que anar-los al darrere.
Una gestió a llarg termini
L’èxit del projecte col·lectiu del Barça xoca frontalment amb el despropòsit del Madrid, desfigurat i víctima del seu individualisme -perceptible ja a l’alineació, amb més jugadors segell Florentino que marca Benítez-. Però, sobretot, reforça el discurs que ha mantingut Luis Enrique des del primer dia. El tècnic sempre s’ha referit a la temporada en termes de carrera llarga i ha reclamat els esforços de tots, sense mirar noms ni cognoms, i sense aturar-se més del compte en els resultats immediats. Ha repartit minuts, de vegades des de l’Excel i de vegades des de l’instint de vestidor. Ha mogut les peces per activar el grup tàcticament sense perdre l’equilibri. I quan l’ha perdut, com en l’inici de temporada, ha redreçat el rumb amb més esperit de col·lectiu que mai. Que els obstacles en forma de lesions hagin acabat sent més un impuls que un fre té molt a veure amb la manera com el cos tècnic reparteix el pes del grup i treballa amb perspectiva.
El mètode Luis Enrique
En part, això agafa per sorpresa el barcelonisme. Dies després de ser presentat, totes les hemeroteques van rescatar les entrevistes de Luis Enrique quan dirigia el filial blaugrana. L’asturià definia clarament les bases del seu mètode: implicar tots els jugadors en un objectiu comú. Anar tots a l’una. De seguida, però, la bona experiència al Barça B va ennuvolar-se amb els dubtes que havia deixat la seva gestió de grup al Roma, on s’havia fet públic el seu distanciament amb Totti.
En el primer any a la banqueta del Camp Nou, va arrodonir amb un triplet el seu sistema de rotacions al tram inicial i els pactes amb els cracs a la fase decisiva del campionat. Ara ha capgirat l’etapa de supervivència sense Messi en una d’enfortiment del grup. El repte és que l’orgull de golejar el màxim rival no faci descarrilar ningú de l’humil camí traçat.
