Un gol amarg per a la dona dels rècords

Periodista I EntrenadoraQue les nenes d’ara somiïn amb ser futbolistes professionals i amb marcar un gol i triomfar en un Mundial és relativament lògic. Hi ha televisió, hi ha clubs a prop de casa i hi ha un munt de referents a l’elit. Però que a mitjans dels anys 80 una nena volgués ser jugadora de futbol al Brasil és molt sorprenent. I és el que sempre explica Teresa Vieira de la seva filla. Marta ho tenia claríssim quan era petita. Volia jugar a futbol, volia fer gols, volia viure d’això. Era el seu somni. Tres dècades després, la història de Marta Vieira s’explica sola: ahir a Montpeller va escriure l’enèsima pàgina de glòria del seu palmarès, perquè va tornar a marcar un gol en un Mundial. I ja van cinc Mundials en què veu porteria, després d’estrenar-se per primer cop en la cita del 2003, quan només tenia 16 anys. Amb el gol contra Austràlia ja n’acumula 16 i iguala Miroslav Klose com el futbolista amb més encert golejador d’un Mundial. L’atacant alemany va fer les 16 dianes en quatre Mundials, del 2002 al 2014, i ja no està en actiu. L’última jornada del Brasil serà dimarts contra Itàlia, que ja va sorprendre Austràlia en el debut. Depèn del que passi avui amb el conjunt europeu (juga contra Jamaica a les 18 h), la canarinha podria arribar necessitada a la cita per evitar quedar eliminada.

I Marta no roda fina. No va participar en el primer partit per molèsties musculars i ahir va haver de ser substituïda al descans. En 45 minuts va marcar un penal i va fer una celebració reivindicativa per demanar un tracte igualitari. Des de la banqueta, la 10 s’indignava. Protestava. Cridava. Però no tenia la pilota, no podia regatejar. Estava lluny del seu espai d’intervenció, el camp on sempre ha marcat les diferències. El Brasil acabaria perdent el partit per 3-2 contra Austràlia.

Als seus 33 anys, Marta afronta ja les seves últimes temporades com a professional. Fa molts anys que volta pel món. Era una adolescent quan va haver de deixar casa seva per mirar de fer carrera. A la seva localitat natal, Dois Riachos, no tenia cap mena de sortida. En diferents reportatges, ha explicat que feia de tot per convèncer les seves amigues per jugar. Elles no volien jugar, però ella les convencia sacrificant-se com a portera d’handbol a canvi que després es pogués fer una estona de partit de futbol. Però res, allò no era un context per al seu talent. El Brasil no tenia prou infraestructura. Als 14 anys va provar sort anant a Rio de Janeiro, des d’on va ser captada per les seleccions inferiors, en què va començar a despuntar. Suècia s’hi va fixar quan ja era a punt de ser major d’edat i la va acollir a l’Umea, on va ser campiona d’Europa l’any 2004. De fet, Marta té la doble nacionalitat, brasilera i sueca. El país nòrdic sempre l’ha considerat una de les seves.

Amb aquell aparador, a Marta li van arribar tots els premis. Va ser considerada cinc cops seguits la millor jugadora del món i va fregar el cim quan el 2007 va arribar fins a la final del Mundial. Però va topar amb Alemanya i amb Nadine Angerer, que fins i tot va aturar-li un penal. És una espina que encara té clavada i que molt difícilment es traurà en aquesta edició. “Al Brasil li falta un gran èxit per apostar pel futbol femení”, ha dit en més d’una entrevista. Però per molt que s’hi entestin encara les Cristiane, Formiga, Marta i companyia, la canarinha no té prou solidesa per ser campiona. Ni queda gaire d’aquella 10 que marcava diferències.