El gironí que fa miracles a bord d'un caiac

BarcelonaImagina tenir el poder de volar. Levitar en l'aire i sentir que tot és possible. Trencar la llei de la gravetat i tenir el privilegi de ser una au que sent la brisa al clatell mentre contempla els paisatges que li regala aquest món. Aquesta sensació és la que va experimentar el caiaquista gironí Aniol Serrasolses (Bescanó, 1991) quan va descendir una cascada glacial de 20 metres. "Estar a l’aire és una sensació increïble. Estàs suspès sobre l'aigua", s'emociona el gironí, que ha atès l'ARA, al recordar el moment.

Va ser una fita històrica. El català, esportista de Red Bull, va endinsar-se en les aigües més fredes del planeta Terra per acabar caient pel riu de gel i batre un rècord mundial. El descens més gran mai registrat en aquest tipus de cascada. I ho va aconseguir al cercle polar àrtic fa ben poc, a finals del novembre passat. En concret a Bråsvellbreen, la zona del paredó congelat que escup aigua i que està ubicada a l'illa de Nordaustlandet. Una destinació llunyana que va captivar els ulls del caiaquista des del primer moment. I, com tota història que emociona el seu protagonista, aquesta té el seu inici en una fotografia.

"La idea neix d’una manera molt simple", comença a relatar la mateixa persona que uns anys després trencaria un rècord. L'Aniol es va inspirar en una imatge en blanc i negre que va capturar Paul Nicklen, fotògraf del National Geographic, de les cascades. L’aigua sortia d’un mur de gel i donava al mar: "La foto em va inspirar moltíssim. Era perfecta". Des d'aleshores, el gironí va començar a investigar tot el que l'envoltava fins al punt d'imaginar-se com el descendiria. Els anys van passar, fins que el 2021 va proposar el projecte de la seva vida a l'empresa que li havia donat ales per fer realitat el seu somni de petit, Red Bull, i l'agost del 2023 es va poder tancar per posar-lo en pràctica.

Per dur a terme aquesta idea només hi havia un únic intent. Un petit error i el somni es trencaria. Però no tot estava a les seves mans. Hi havia moltes preguntes que només es podien respondre un cop arribats a la glacera: "Hi haurà óssos polars? Hi haurà prou aigua a les cascades per poder descendir? Les condicions meteorològiques ens respectaran?" Un únic dubte trencava tota la possibilitat de fer realitat el rècord. "La pressió era molt alta perquè vam prometre fer-ho", diu l'Aniol. Càmeres per immortalitzar el moment, logística per arribar-hi i persones de l'empresa estaven implicades en aquesta travessa que només se sabia de la seva existència per una fotografia en blanc i negre. Però després de caminar 10 km sobre el gel, esquivar esquerdes, travessar rius amb una escala i amb la negativa de fer-ho per part dels guies a causa de la forta maror, l'Aniol i el seu equip van arribar a l'inici del riu.

Un salt de gegant

Amb el caiac de 2,70 metres i 30 quilos davant dels seus ulls, Serrasolses va rebre la visita dels nervis abans de començar l'aventura. Però va pujar-hi i les pors van desaparèixer. "Un cop dins no deixo que la ment divagui i se’n vagi als llocs de dubtes. Em centro en remar i gaudir del moment", comenta abans d'explicar els següents passos.

La seva eina de treball va començar a navegar pel riu. Va creuar túnels de gel. D'altres tenien el sostre obert, que donava al cel de l'Àrtic. Les parets blanques als dos costats i el blau marí que provocava la llum del sol quan es projectava sobre l'aigua deixaven un paisatge idíl·lic. "És com navegar en un altre planeta. Ha estat més boig del que m'havia imaginat mai", deia a l'agència Reuters un cop acabada la fita.

Els rius es bifurcaven i el corrent va guiar-lo fins que va veure que el camí no tenia continuïtat. El final el tenia als seus ulls. El caiac va començar a inclinar-se i la cascada que només havia vist en imatges va convertir-se en una realitat. "És el millor moment. Contemples el lloc on ets i et queda gravat a la ment per tota la vida", afirma a l'ARA. Mentre queia, gaudir del moment va quedar en un segon pla, ja que havia de preparar-se per l'impacte: "20 metres són bastants".

"Vaig sentir el cop de l'aigua. Acabava de descendir la cascada". La felicitat es veia reflectida a la cara de l'Aniol. L'agraïment, també. "Vaig pensar: «Mira on som, és increïble. Quina sort tenim de ser-hi». No volia que s'acabés". El somni del català es va fer realitat. El fet de trobar-se amb la foto de Nicklen, enamorar-se'n i no treure's del cap la idea de caure per aquella paret glaçada van fer que el gironí batés el rècord. La imatge en blanc i negre va agafar color. I vida.