El Girona navega entre la il·lusió i la frustració (1-1)

GironaLes sensacions del Girona van acompanyades de massa interrogants per resoldre. ¿N'hi haurà prou amb aquest rendiment quan s'hagi d'enfrontar al Saragossa, l'Almeria i el Cadis? Sempre que s'hi estigui jugant alguna cosa, esclar. ¿El progrés de les últimes setmanes s'està desxifrant malament? Cal tocar de peus a terra, encara que l'empat contra l'Albacete (1-1) digui que l'equip ha igualat la millor sèrie de jornades sense perdre, amb set. Perquè la realitat explica que s'estan deixant escapar tantes oportunitats que sembla impossible aspirar a competir per l'ascens.

Si la primera part ha sigut plàcida, la segona ha estat un malson. La solidesa inicial ha deixat pas a la incredulitat, quan una errada d'Alcalá ha fet posar a tothom les mans al cap. El partit, controlat, tampoc és que fos gaire entretingut: joc pla i intermitent. Sempre dominat pels locals, això sí. Com a mínim l'atac ja no depèn exclusivament de Stuani, que ha trobat en Brandon Thomas un aliat. Un xut creuat a l'interior de l'àrea abans d'arribar a la mitja hora, i després d'una bona jugada individual de Gallar, novament titular, ha encarrilat un partit complicat de mala manera a l'inici del segon temps, en què Fuster ha empatat amb un xutàs per l'escaire.

Els 90 minuts han reflectit d'allò més bé el que està sent un curs que Montilivi trigarà a oblidar. Perquè tot ha començat com a l'agost, amb l'estadi respirant una il·lusió que no només no es confirma sinó que es transforma en frustració quan van mal dades. És un no acabar-hi d'arribar constant que fa tota la cara d'acabar malament. Superada la rauxa de l'1-0, tothom ha cregut que el partit estava segellat. Com quan a l'estiu, i mentre el club es feia un fart de col·leccionar noms destacats, qui més qui menys ja es veia a Primera. Doncs no, el duel estava obert i potser el Girona no tornarà a jugar a l'elit.

I si el vestidor ha estat setmanes i setmanes condicionat per un aspecte psicològic que si s'interpretés positivament podria anar a favor seu quan arribi l'hora de la veritat, els dos empats consecutius no tenen cap més lectura que la negativitat. Els errors dels rivals han fet que els blanc-i-vermells fossin un convidat a la lluita per la zona alta. Però s'entesten a rebutjar els regals. Com si tinguessin gaires alternatives més.

Sort que l'Albacete, immers de ple en la lluita per salvar la categoria, no ha fet més mal. Pedro Sánchez, instants després de la igualada, ha xutat desviat des de la frontal de l'àrea. Martí, a la desesperada, ha fet entrar Samu Saiz i Jairo (també Soriano) per Gallar i Borja Garcia, que ningú sap per què sempre acaba sent l'escollit per marxar quan és dels pocs que aporta un mínim de criteri futbolístic. I últimament hi ha moltes coses que no s'entenen. Com l'arbitratge, per cert. Però no és excusa.