“Treballar amb un psicòleg m’ajuda a normalitzar tenir mals dies”

GIRONAFent una cerca ràpida a Google amb les paraules clau "germans Obama, Atlètic de Madrid", no costa gens trobar la petjada de dues de les joies del planter matalasser que van cridar l’atenció, pel seu desenvolupament físic i la seva superioritat sobre els adversaris, en la Lliga Promises del 2012, en categoria aleví. Pel que s’ha de gratar una mica més és per recordar que l’MVP d’aquell torneig va ser Abel Ruiz. “Sí, és veritat. Era el primer gran esdeveniment que sortia per la televisió, amb la qual cosa feia molta il·lusió. Llavors jugava al València, tenia 12 anys, i allà el Barça es va fixar en mi”, recorda l’actual davanter del Girona. “Va ser una època molt maca, gaudíem molt jugant. Allà tan sols pensàvem a passar-ho bé, cap dels nanos que hi havia s’imaginava ser professional. Els pares ens ho deien: «Divertiu-vos». I això fèiem”.

Ja instal·lat de ple dret a l’elit, el futbolista defensa que perquè les coses surtin, intenta viure al màxim cada entrenament i cada partit com ho feia quan era petit. “Crec que entendre el futbol d’aquesta manera és el secret de l’èxit. Només així pots aconseguir que tot flueixi. És cert que hi ha etapes en què no es passa bé, però no és casualitat que coincideixin en el fet que tot costi una mica més. Està relacionat. Si gaudeixes cada pilota, estàs molt més a prop de fer-ho millor”.

Els Obama van acabar sent una joguina trencada, i un exemple que no és recomanable generar expectatives gegants a edats tan petites. “No es pot donar res per fet. Pots apuntar alt, però aquesta professió demana constància, un treball increïble i una gran mentalitat. Si no ets fort de cap, ja pots tenir les qualitats que vulguis. El cap ho és tot, tot. Aquest és un món de molta pressió i l’exigència no s’agafa dies lliures. Has d’estar al 200% diàriament, i això costa”, raona Ruiz, que ho va viure en primera persona, perquè el seu nom va ocupar moltes portades durant l’època blaugrana, que el destinaven a tenir un futur brillant. “Al principi et sorprèn. I no negaré que agrada, rebre elogis. Però no saps la magnitud que hi ha al darrere. Perquè en el fons, estan posant esperances sobre algú que no s'adona que són reals fins que es fa gran”.

El jugador del Girona no amaga la mirada durant la conversa amb l’ARA i transmet claredat en les seves reflexions. També, quan reconeix que mai no l'ha espantat prendre decisions, encara que fossin incòmodes o doloroses. “He viscut moments dolents, però sempre m’he aixecat. He marxat de casa als 12 anys o amb 20 he deixat el Barça per anar al Braga. No és fàcil marxar del Barça, però vaig encertar. I soc feliç”. De Portugal va aterrar a un Girona de Champions. “Aquesta va ser senzilla”, aclareix, i somriu. “Ja em volia l’any passat, però no es va tancar. El vaig seguir molt per la televisió mentre pensava que podria haver estat allà. Va fer història jugant un futbol preciós. Ara estem en un camí semblant, perquè la proposta és bona, tot i que no sempre hagi funcionat. Hi ha hagut molts canvis, i es necessita una adaptació”, justifica, abans de tancar la primera volta a Vitòria aquest dissabte contra l’Alabès (14 hores, Movistar).

Exigència disparada

“Quan aconsegueixes una fita de l'hòstia, t’acostumes a estar sempre allà. Passa amb tot. Però el Girona ha d’anar pas a pas, perquè el que m’han explicat és que el club es va passar un munt d’anys a Segona i ara s’està consolidant a Primera. Cal tocar de peus a terra, la temporada actual és bona”, analitza Ruiz, que des del minut u ha tingut el rum-rum de l’entorn al damunt, com Miovski o Danjuma, per no inflar-se a gols com ho feien Dovbyk o Savinho. En 15 partits, n’ha fet 3. “Em considero un davanter molt complet. Mai no he fet 20 gols, però de gols en faig. I aporto moltes coses que van més enllà del gol. Soc un jugador d’equip, que treballa, s’esforça i està en període de creixement. No necessito que em posin més exigència; més exigent que jo no hi ha ningú”.

El davanter treballa amb un psicòleg des de fa anys. “Sí, sí, és molt important. M’ajuda a tenir el cap on l’haig de tenir i em permet saltar al terreny de joc i destapar l’ampolla perquè surti el gas. Si estàs bloquejat o encongit, és molt complicat que les coses vagin bé. Quan no tens un bon dia, la ment et pot jugar males passades. I s’ha de normalitzar no tenir-lo, no sempre es pot estar bé. El fet de treballar-ho amb un professional ajuda a entendre-ho”, comenta qui té la paraula resiliència tatuada al braç. “Defineix qui soc i el que m’ha passat. Sempre he donat la volta a les males situacions i n’estic orgullós”.

Ruiz va néixer a Almussafes, un municipi del País Valencià on continuen vivint els seus familiars directes. “Afortunadament, no va ser castigat per la DANA, però sí que tinc molts amics dels pobles del voltant que es van quedar sense casa i sense cotxe. Va ser terrible: és inevitable pensar que li podia haver passat a la meva família”, descriu, després d’haver-hi anat presencialment a ajudar en tot el que va poder. Un dels estadis d’Almussafes porta el seu nom. “En aquell camp vaig començar a jugar a futbol. És un reconeixement molt bonic, molt. Allà comença aquesta història”. Una història que avui continua a Girona.