"Teníem només 50 euros a la butxaca": el salt de fe de Paulo Gazzaniga, guardià del Girona

GIRONAMurphy és un petit poble de l’Argentina que amb prou feines reuneix 4.500 habitants. Conduint per la ruta 33, just a l’entrada del poble, hi ha un cartell que homenatja 12 d’aquests habitants. Tots futbolistes. Entre ells hi ha Mauricio Pochettino, però també tres membres d’una mateixa família, els Gazzaniga, un trident de porters: Daniel Omar, el pare (1966), va estrenar-se a River Plate abans de recórrer mig planeta; Gianfranco, un dels fills (1993), juga al Racing de Ferrol, i Paulo, el gran (1992), defensarà aquest diumenge el Girona contra el Madrid (16.15 h Movistar LaLiga). La seva història posa la pell de gallina.

“Encara que m’ho recordin mil cops m’emociona, perquè hem passat moltes coses per arribar on som. Ens hem sacrificat, els nanos van deixar el seu país amb 13 i 15 anys. Ens hem de posar en el seu lloc: deixen els costums, se separen de la família, abandonen les seves amistats. No, no ha estat fàcil; però sabíem que no ho seria”, confessa el Daniel, que parla per telèfon amb l’ARA amb la mateixa determinació amb la qual ha hagut de prendre decisions al llarg de la seva vida. Sense vacil·lar, sense dubtar. “Teníem una finalitat: sortir-nos-en. Si aspiraven a fer carrera, s’havia de fer el pas i provar-ho. Per què dubtar?”, es pregunta.

De la trajectòria de Daniel Omar Gazzaniga se’n podria escriure un llibre. “El tinc pendent, sí”, afirma entre rialles. El Daniel, com els seus fills, va sortir de l’únic club que hi ha a Murphy: l’Unión y Cultura. Va debutar amb la majoria d’edat a River, amb el qual va guanyar títols com la Libertadores i la Intercontinental del 86. En aquella final derrotarien l’Steaua de Bucarest, que uns mesos abans li havia pispat la Copa d’Europa al Barça a Sevilla a la tanda de penals. “Vaig començar el mateix dia que Caniggia. Seguia els passos del meu pare; m'entrenava, m’educava i em preparava amb ell. I més endavant ho farien els meus fills. Al meu pare l'hi dec tot”. El seu pare, conegut com a Cholo, també era porter. Són quatre porters, els Gazzaniga.

El Daniel també ha jugat a Eslovàquia, Bolívia, el Perú i l’Equador. Res comparat amb l’Argentina. “He tingut una vida molt rica d’experiències i ara els temps han canviat. Avui qualsevol noi de 20 anys amb un contracte s’assegura 20 anys de la seva vida. Abans teníem feina a cobrar, no hi havia l’estabilitat que hi ha avui; et tocava saltar d’un lloc a un altre, buscant el que creies que era millor”, diu l’exporter, que sempre es va representar a ell mateix. “Ho consultava amb els amics, però decidia jo”. D’anècdotes en té a cabassos: “Puc garantir quin gust té l’orina. En un partit, mentre feia la barrera, com que la porteria estava enganxada al filferro que separava el camp de la grada, tenia l’afició rival molt a prop. Jo cridava als meus companys i de sobte vaig sentir la cara mullada. Tenia bona punteria, aquell noi”. Així era el futbol del 80.

La crisi va provocar que ho perdés gairebé tot

Ja a Espanya amb els seus fills, el Daniel regentava dos negocis d’hostaleria que no van sortir bé. La crisi va provocar que ho perdés gairebé tot. “Llavors al Paulo li arriba una proposta del Gillingham, de quarta divisió d’Anglaterra. Estàvem en números vermells, tenia només 50 euros i els hi vaig donar. «Això és el que tinc, no et puc donar més», li vaig dir. I el nano va marxar amb una motxilla i aquells 50 euros cap a un idioma que no coneixia, perquè tan sols contestava «Yes» i «No». I en aquell poble no hi havia ningú, vivia amb una dona gran i havia d’anar al supermercat si volia trobar-se amb gent. Però era tossut, com jo i el seu germà petit, que també ha mogut cel i terra per fer-se un nom”, explica el Daniel amb sinceritat. El que no van perdre va ser la fe. “És dur, és dur. No ho passàvem gens bé, però ens fèiem costat. Com ara i per sempre”.

Paulo i Gianfranco, dos fills units per l’amor a la porteria. Com el pare, com l’avi. “L’únic cop que va nevar a Murphy, el Paulo, de petit, es va aixecar a tres quarts de vuit del matí, es va vestir de porter i se'n va anar a entrenar-se perquè volia descobrir quina sensació feia la neu. No hi havia cap nen que s'hi rebolqués, només ell”. El futbol era present a qualsevol hora del dia. “Era la gran distracció, sempre eren al camp o al carrer. Els havíem d’anar a buscar per sopar o no venien. I ara prohibeixen jugar a les places però als bancs hi trobes nens que fumen. No té cap sentit”, es queixa el pare del porter d’un Girona que somia a donar la sorpresa al Santiago Bernabéu. “No hi ha res impossible, tots tenen dues mans i dos peus. Per què no es pot guanyar? A més, l’equip juga bé. Només li falten resultats”, opina, abans de saber que el Girona ja va guanyar a Madrid el 2019, per 1-2. “Res és impossible”, conclou.

4532193