Stuani demana a crits una estàtua després de ser l'heroi de la remuntada del Girona

GIRONAPer sempre Cristhian Stuani a Girona, clau per entendre la seva presència a l'elit. L'uruguaià, que no entén d'edats ni de titularitats ni suplències, ha posat cap per avall Montilivi amb un doblet en els minuts finals per recuperar provisionalment el lideratge de la Lliga. El Girona, que perdia 0-1 contra el València, ha remuntat en un tram final de bogeria (2-1).

Han estat sis minuts màgics, en què la ciutat sencera ha cregut que guanyar el partit era possible. Un ideal personificat en la figura de Cristhian Stuani, la persona que en el seu dia més va creure en l'ascens a Primera. Ell no va abandonar mai el vaixell, mai, i migdies com aquest li retornen una mica tot el que s'ha deixat per un club que s'estima. L'amor no entén de raonaments. L'amor no entén de res. I el que passa amb Stuani i el Girona és això, amor. No cal entendre-ho, només cal viure-ho. Els seus dos gols han creat una atmosfera que tan sols els presents a l'estadi aconsegueixen sentir com a especial.

Si hi ha alguna cosa negativa de l'esplèndid inici del Girona a Primera Divisió, és el fet que tots els rivals ja li han vist les orelles al llop. L'equip gironí intimida tant amb el seu estil de joc que convida els contraris a fer un plantejament de partit garrepa. Els obliga més a destruir que no pas a construir. Comprovat que els de Míchel juguen a una cosa diferent que la majoria d'equips de la Lliga, ara cal reinventar-se contínuament.

L'Athletic, tot i ser un dels millors oponents que han passat per Montilivi, va acabar perdent temps perquè signava el punt amb sang i el Girona va empipar-se per no haver estat capaç d'aconseguir una nova victòria. El València, directament, s'ha plantat a l'estadi implorant clemència. D'intentar voler la pilota, ni pensar-ho. Dues línies de cinc ben tancades al darrere i a una altra cosa, que la vida són dos dies. No fa gaire guanyava títols, aquest equip.

És possible que el Girona no n'aixequi, de trofeus, però recollir l'admiració del món del futbol és un elogi que els acompanyarà sempre. Avui, malgrat el tràfic acumulat pels valencians al seu propi camp, no han modificat ni un pèl l'estratègia. Tocar i madurar la jugada, buscant l'espai que no arribava, canviant més a la dreta que a l'esquerra, on Tsygankov s'ha atrevit més que Savinho, ben marcat.

(In)detectables, els futbolistes blanc-i-vermells, amb el retorn de Dovbyk i David López a l'onze, han recordat que això de ser passius no va amb ells. Durant una pila de temps ha servit de poquet, però, perquè han caigut constantment en fora de joc, intentant arribar a l'escletxa invisible. De xuts a porteria, en la primera part, no se n'ha vist ni un. Pablo Torre, que hauria d'haver tingut vuitanta minuts per demostrar la seva qualitat, per la lesió de Yangel Herrera, ni ha desequilibrat ni ha marcat diferències. De fet, ha acabat substituït.

Montilivi no s'ha desesperat perquè aquesta afició és conscient de la irrealitat que suposa que el seu equip guanyi 3-0 en un tres i no res com passava a principi de temporada. Això, el Girona, difícilment ho tornarà a aconseguir, perquè ara l'observen. Míchel ha intentat variar una mica les peces: ha canviat de banda a Savinho, a veure si així apareixia més, i ha situat Tsygankov com a mitjapunta, a prop de Torre. Ha acabat jugant amb un munt de davanters, amb l'entrada de Stuani i Portu i Yan Couto a la banda, l’altre nom propi del dia. Primer ho ha provat Aleix Garcia, amb un cacau duríssim des de la frontal, ben rebutjat per Mamardashvili. I llavors han arribat les presses.

El rei de les remuntades

Perquè una jugada desafortunada de David López, que ha deixat passar una pilota inofensiva creient que tenia temps, ho ha tornat tot fosc. López no s'ha adonat que Hugo Duro, atent, ha enfilat cap a porteria per superar Gazzaniga amb una subtil vaselina. 0-1 quan faltava poc més de mitja hora favorable a l'equip que menys havia volgut jugar. Així és el futbol, un esport imprevisible.

I a partir d'aquí, la màgia. Espectacular, profund, intens. Minuts en què el col·lapse ha desaparegut, amb la presència brillant de Cristhian Stuani, el golejador incansable. En set minuts al terreny de joc, el seu dorsal, el millor jugador de la història gironina ha empatat el partit aprofitant una centrada de Yan Couto. En dotze, ha arribat el segon. Una centrada que Mosquera, que lluitava per evitar la rematada de Stuani, ha acabat marcant-se el gol decisiu després d'una nova assistència del brasiler, que ha confirmat el millor inici mai vist del Girona en 94 anys d'història i una remuntada més, una virtut que també domina. Mereix una estàtua.