Girona FC
Esports Girona FC 13/03/2022

Rkia, la mare coratge que cuida el Girona les 24 hores del dia

Treballa a la residència Les Hortes des del 2018 gràcies al programa Girona Actua del Servei Municipal d'Ocupació

Jordi Bofill
4 min
Rkia, la cuinera del Girona, posant per a l'ARA.

Girona“Tot el que he fet ha estat pels meus fills, així que rendir-se mai ha sigut una opció”, explica Rkia Essolaymani (el Marroc, 1979), la cuinera de la residència Les Hortes, l’espai on el Girona cuida el planter. Criada a prop de Rabat, la seva vida no ha estat fàcil. Però per a qui ho és, en el fons? “He buscat oportunitats on fos. Amb les mans, amb les dents... I no les trobava, perquè senzillament no n’hi havia. No hi havia res”. La mirada li brilla, envoltada d’un entorn que ara considera segur i estable, dues paraules que abans no existien en el seu diccionari. També es deixa veure algun plor que obre pas a un passat que continua ben present. “Hi ha coses que no s’obliden”, afegeix.

Els camins de la Rkia i el Girona es van unir el 2018 gràcies al programa Girona Actua del Servei Municipal d’Ocupació de l'Ajuntament de Girona, finançat íntegrament amb fons municipals. La iniciativa serveix d’orientació i suport a la recerca de feina, formació i ajudes a les empreses per a la contractació de col·lectius en situació de vulnerabilitat. Quan el club gironí va estrenar la residència, la Rkia hi va entrar com a operària de neteja i ajudant de cuina. Avui dia és la cuinera i també neteja els domicilis d’alguns futbolistes del primer equip blanc-i-vermell, que aquest dissabte va jugar i va guanyar a Las Palmas (18.15 h, #Vamos). “Vull que surti ben gros que estic eternament agraïda al club; al Gerard Herrera, el director de la residència, i a les persones del programa. Els dec moltes coses”, subratlla.

Però tornem enrere, al 2008, quan decideix abandonar el Marroc, amb 28 anys i dues criatures (ara en té tres). Els nens, per cert, es van quedar allà. “Van ser tres anys sense ells, i no l'hi desitjo a ningú. És tan dur que no tinc paraules”, diu amb la veu tallada mentre una llàgrima li cau per la galta. “Anava a les escoles a veure sortir els fills dels altres, perquè això em feia sentir que els meus eren més a prop. I quan els vaig anar a recollir a l’aeroport no vaig reconèixer la nena”. Més de mil dies esperant una abraçada que la manca de permís de residència impedia. Una eternitat resant abans d’anar a dormir perquè cap mala influència no seduís el seu fill gran, del qual no s’ha separat mai més: a Les Hortes treballa al seu costat.

El poc pes de la dona al Marroc

“M’ha tocat patir molt, què hi farem. Em vaig casar amb 16 anys, l’edat en què també vaig tenir el meu primer fill. El meu home m’ho va fer passar malament, ell no treballava i no podíem pagar el lloguer. Fins que em vaig voler divorciar, però saps què significa un divorci al lloc d’on vinc?”, pregunta, enrabiada, en referència als casaments concertats entre familiars i el poc pes que té la dona a la societat. “Quan era jove era esportista. M’encantava, em feia sentir animada. Practicava karate, atletisme i bàsquet. I a casa em deien que semblava un noi, perquè tornava d’entrenar quan es feia fosc. Volien que pensés que allò estava malament, però no ho estava”. Farta de la sabateria que havia improvisat al garatge, va reunir els diners –la valentia per fer-ho ja la tenia– per pagar-se la separació i, temptada per una oferta de treball a Huelva recollint maduixes, va decidir tornar a començar lluny de casa.

22030201DB0031

Però allò tampoc era el que semblava. Angoixada i sense els nens, va provar sort a Múrcia. “Vaig contactar amb una amiga, que estava tan desesperada que treballava al carrer. I com que allò no ho volia i sense esperar gran cosa, vaig fer una trucada a un conegut que vivia a Bescanó”, continua, segons abans d’admetre, amb un somriure, que aquest conegut avui és el seu marit. “Només parlava francès, però això no m’impedia aixecar-me aviat cada dia per anar a buscar feina”. I en va trobar, i tant que en va trobar: en un forn de pa, cuidant gent gran, netejant i formant-se en cursets de català, d'alfabetització digital i de recerca de feina, i com a operadora de carretó elevador, en manipulació d’aliments, en la indústria càrnia... El que fes falta fins a complir els tres anys al país i tornar a veure la cara dels seus fills, abans de topar amb el Girona. “Tot pels meus fills”, com deia al principi.

Una família que inclou el més d’un centenar de nois que han passat per la residència Les Hortes des de la seva estrena. La Rkia és la cuinera, sí, però també els fa de mare, de consellera i de psicòloga. Perquè, com ella, ells, procedents de qualsevol racó de l’Estat i alguns de l’estranger, estan lluny dels seus. “Ens tenim els uns als altres, per a tot allò que necessitem. Expressar els sentiments és més fàcil del que sembla, és una qüestió de voluntat”. La voluntat que ella va tenir per sobreviure.

stats