La Reial Societat s'aprofita dels pedaços del Girona

GIRONAA Montilivi, com passa en altres llocs, mentre s'està jugant el partit, aquest s'emet pel videomarcador. Això vol dir que els espectadors poden veure, en directe, el senyal de televisió, que sovint registra imatges de punts en concret de l'estadi, com la llotja presidencial. A les últimes files, s'hi asseuen els futbolistes que, per diferents motius, han estat desconvocats. Contra la Reial Societat, de tantes baixes que pateixen els de Míchel, la imatge no va ni tenir temps d'enfocar-los a tots. Blind, Romeu, Tsygankov, Portu, Solís, Bryan Gil, Pau López, Asprilla –del qual no hi ha un diagnòstic clar, però va aparèixer en crosses, símptoma que lleu no és–, i els joves Jastin i Artero. Deu baixes en un panorama desolador que deixa l'equip amb tan sols catorze futbolistes de camp i dos porters, planter a banda. I a l'horitzó un calendari estressant de set compromisos en vint-i-dos dies. Perdre, doncs, entrava en l'equació. I això és el que va passar (0-1).

El tècnic madrileny ha de fer invents per mantenir una estructura més o menys recognoscible. Míchel, que ja ha reconegut públicament que la situació li preocupa, fa el que pot. Volia treballar els automatismes durant l'aturada de seleccions, perquè el joc blanc-i-vermell està lluny del que desitja que sigui. Tampoc no ha pogut, entre els que no hi eren i els que han anat caient, sense cap mena de pietat, deixant una situació atípica que impedeix mesurar l'estat futbolístic real. Ara com ara el Girona s'aferra a qualsevol pedaç.

La primera solució va ser col·locar Arnau fent doble funció de lateral/pivot, obligant Van de Beek a obrir el camp a la dreta quan el català anava cap al mig del camp. Al davant, absent fins ara l'indiscutible Abel Ruiz, que també pateix molèsties i va ser suplent, va donar-li una oportunitat a Miovski, que arribava content pel fet de marcar amb Macedònia del Nord. Davant la parella Zubeldia-Aguerd, però, ni la va flairar, i es va limitar a lluites impossibles i tocs forçats que no van generar perill. De fet, les úniques espurnes d'un Girona que va començar sent agressiu, però es va anar fent petit, van sortir de les botes de Danjuma, apagat quan havia d'encarar Remiro. Si el futbol no fluïa abans que la infermeria estigués buida, plena encara costa més. I pràcticament ni va xutar a porteria.

Passivitat defensiva

No va necessitar gaire la Reial Societat per dominar, tot i que tampoc no està trobant una fórmula fiable, aquest curs. Oskarsson, un amic per a Gazzaniga, va perdonar dues ocasions claríssimes, però no Oyarzabal, que al límit del descans, va fer palès que el Girona no només no és gaire fiable en atac, tampoc no ho és en defensa: va incrustar-se entre els centrals, completament passius i que no li van fer cap nosa, i va marcar a plaer.

Contra l'Athletic, Montilivi va xiular. Un detall que també ha obligat Míchel a donar un cop d'atenció a l'afició, que com a mínim sembla haver-ho entès, i no va repetir els retrets de l'altre dia. Però el rum-rum és evident. L'equip no convenç, hi ha certa decepció perquè tothom volia continuar vivint la irrealitat de l'any passat, molt més bonica que la realitat de sempre, i els recursos s'esgoten. S'hi va afegir, per necessitat, el sud-coreà Minsu, del filial. A la banqueta encara n'hi havia més, de nanos. Per força, tindran minuts.