I si realment és l’any de l’ascens del Girona? (2-0)

GIRONAI si l’any en què el Girona arriba menys eufòric al play-off és l’any en què puja a Primera Divisió? La nit a Montilivi va anar tan bé que fins i tot es va arribar a sentir això, desvestits de qualsevol complex. Els tres punts eren una obligació i també van ser una realitat: el 2-0 contra el Mirandés, però, encara no assegura la classificació per a les eliminatòries. Això sí, el Girona, que hauria i podia haver resolt el duel amb més facilitat, dependrà d’ell mateix a Burgos en un diumenge final de Lliga en què, una vegada més, els blanc-i-vermells acabaran amb les pulsacions força disparades.

L’equip va fer honor a la rebuda oferta per l’afició, corresponent el desig per guanyar que el caracteritza sempre que arriben les dates importants de la temporada. No va haver-hi espai per als dubtes, només hi havia lloc per a la certesa implacable que a aquest Girona no el tombaran tan fàcilment. I ara això ja no va de jugar millor o pitjor, d’imposar un estil o altre, de fer-ho més o menys bonic: es tracta de ser pràctic i no deixar de costat la fe.

Si a Montilivi hi ha un home per qui creure i amb qui creure és Stuani, l’únic jugador capaç de convèncer a una ciutat sencera que la història, per més cruel que hagi sigut, pot tornar a ser preciosa. Ha reconegut mil cops que encara té una ferida oberta, una marca que intenta cicatritzar a còpia de gols. Com l'immens doblet que va decidir un triomf que permet retrobar-se amb els pensaments positius. Perquè i si de veritat és l’any?