Ni rastre dels senyals que han catapultat el Girona a la Lliga (1-0)

SARAGOSSAHauria escollit guanyar, esclar, però és millor que el Girona tingui un mal partit ara que no pas el dia decisiu, com li ha passat els últims anys. A Saragossa ha sigut invisible (1-0) i ara ja no és a 6 punts de l’ascens, sinó a 7, que seran 8 si l’Almeria guanya aquest dilluns. Que ningú perdi la fe, que encara en queden 21 i una carta addicional anomenada play-off que, malgrat portar mals records, s’ha de jugar.

La passió que han transmès els més de 600 aficionats gironins que han omplert un fons de la Romareda és la que li ha faltat a l’equip de Míchel damunt la gespa. No hi havia ni rastre dels senyals que l’han catapultat a la classificació. Imprecís, erràtic i lent, el Girona no ha demostrat ser un aspirant a l’ascens directe. I el Saragossa, que potser no té gaire futbol però sí que ha lluït ofici, se n’ha aprofitat. Primer, amb una arrancada descomunal que ha obligat Juan Carlos a vestir-se, novament, de superheroi, rebutjant un xut d’Iván Azón que anava dins només començar. El rebuig l’ha enviat fora Bermejo.

Desconegut, l’equip gironí només ha aparegut a intervals. De totes maneres, res prou seriós per opositar realment a prendre el domini del partit. El resultat ha sigut que Míchel, que al minut vint ja ha fet escalfar Samu Saiz, ha fet un doble canvi al descans, ha sacsejat també el sistema i ha tornat a la defensa de quatre. Fos com fos i amb l’ascens en joc sabent que el Valladolid havia relliscat, la reacció havia d’arribar; però no ho ha fet.

Arnau frega l’empat al final

Perquè si tothom ha demanat a crits un cop d’efecte, és perquè el Saragossa s’ha avançat al marcador després d’una jugada plena d’incongruències. En un córner a favor del Girona, Bueno i Bernardo s’han fet nosa rematant i, al contraatac, Borja Sainz, com si fos un atleta i no un futbolista, ha creuat el camp per, arribat a la frontal, picar la pilota per damunt de Juan Carlos. Un gol bonic que ha confirmat que l’equip no hi era.

Això no vol dir que no se l’esperés. Potser produït per la il·lusió òptica que dona l’esperança, perquè aquest vestidor ha demostrat moltíssimes vegades que no se’l pot donar per mort o perquè a aquestes altures ningú vol establir vincles amb l’apatia. La qüestió és que tothom, en el fons, hi ha cregut. I cal donar-li mèrit, perquè és bonic sentir que formes part d’alguna cosa. Els aficionats seguien cantant, allà al fons, presumint de les seves bufandes, fent que el club sigui una mica més gran que ahir. Però el Girona no n’ha sabut més i s’ha descontrolat a mesura que passava el temps. Míchel, desesperat amb els espais a l’esquena, la poca intensitat defensiva i la nul·la interpretació en els atacs, ha afegit tot el que li quedava: Stuani, Pablo Moreno i Valery.

Ha sigut en va, tot i que Arnau, amb un gran cop de cap, ha provocat que Cristian Álvarez fes una aturada majúscula. Ni els 10 minuts d'afegit han suposat cap mena de pressió, incapaços els blanc-i-vermells de construir jugades amb naturalitat. De fet, no hauria servit de res ni que hi afegissin mitja hora més. Tot ha sigut massa forçat. Tant de bo això no passi quan no hagi de passar.