Borja García: “Quan vaig perdre el Girona em vaig adonar del que tenia”

GironaLa tornada de l'estimat Borja García (Madrid, 1990), el cinquè futbolista que més vegades ha defensat la samarreta del Girona en categories professionals, amb 193 partits, és una de les millors notícies de l’estiu per als de Montilivi. L’equip de Míchel, encallat a la Lliga perquè tan sols ha sumat 4 dels 15 punts en joc, vol recuperar el camí del triomf aquest dissabte a casa contra el Valladolid (20.30 h, GOL). Abans del partit, l’afició homenatjarà Aday Benítez, que definitivament no tornarà a vestir els colors blanc-i-vermells.

Com ha encaixat el vestidor aquesta mala arrencada?

— Cal tenir en compte que l’equip és gairebé nou i això inclou l’entrenador, que té unes idees futbolístiques que no coincideixen amb les que fins ara havia tingut el Girona. Necessitem un temps d’adaptació, però tots estem convençuts que aquesta és la línia que cal seguir. Puc entendre que la gent, de portes enfora, es posi nerviosa, perquè els resultats no ens acompanyen. Però puc assegurar que a dins creiem que jugant així guanyarem més vegades que no perdrem.

¿Us tempta buscar resultats a qualsevol preu i sortir del guió, o no hi ha pressa?

— El futbol funciona així, és complicat trobar persones amb molta paciència. Nosaltres volem guanyar, i si pot ser immediatament molt millor. Però hem de ser prudents, perquè la plantilla està configurada per jugar de la manera que vol Míchel; i quan ho aconseguim, en gaudirem. A molts clubs els passa, això. Al principi hi ha certa desesperació perquè les coses no surten i després, quan va bé, s’hi afegeix tothom. És cert que el campionat ens exigeix i ens agradaria créixer col·leccionant victòries, però les derrotes també ens estan ensenyant què hem de corregir. Ara necessitem reflectir-ho sumant de tres en tres.

És important que els que ho intentin siguin futbolistes implicats, com és el teu cas.

— Estar emocionalment lligat a allò que fas marca la diferència, esclar. No és cap secret dir que enlloc he sigut tan feliç com al Girona. Van ser cinc anys seguits i em vaig veure obligat a marxar-ne, entre els cops rebuts i les demandes de traspàs del club. I és quan perds una cosa que t’adones del que tenies. A mi m’ha passat: quan vaig deixar el Girona vaig sentir la felicitat que em donava. No me’n penedeixo, d’haver-ne marxat, però ara tinc molta il·lusió de ser aquí. De fet, sembla que en cap moment n'hagi estat fora. Soc al lloc ideal per retrobar-me amb mi mateix i aportar al grup. Perquè, per més sentimentalisme que hi hagi, he fitxat per un club que es va quedar a un gol de Primera. I això vol dir que no és un club qualsevol.

¿El millor elogi que et poden fer és que no t'amagues si la pilota crema?

— Soc conscient que se n’esperen coses, de mi. La gent en té un bon record i serà exigent amb mi, vaig deixar el llistó molt alt i no el podré fer baixar. L’expectació es genera per tot allò que vaig fer i ara haig de ser un líder. Sé la responsabilitat que m’implica el fet d’haver tornat. El Girona m’ha fitxat per ser decisiu i, si no ho soc, seré el primer a saber-ho perquè soc autocrític. La meva manera d’interpretar el joc i d’arriscar al camp és fruit del talent que tinc. Però no ho dic com una cosa arrogant, cadascú té les seves virtuts i aquesta és la meva; no vol dir que sigui millor que la de qualsevol altre. Tampoc deixo indiferent ningú: o agrado o no agrado, no hi ha terme mitjà.

Et mous bé en la improvisació.

— És molt difícil sorprendre en un entrenament perquè tothom et coneix i sap què fas, qui busques més i qui menys. Però en els partits surt sol, no hi ha res escrit. El rival pot dir una cosa i acabar fent la contrària. El futbol demana tenir la ment oberta, saber adaptar-se a jugades que no esperaves que passessin. És acció-reacció, i cada cosa et determina quina resposta concreta hi has de donar. Com més clar ho tinguis, més bé te’n sortiràs.

Sempre he volgut preguntar-te què et passava pel cap quan et vas perdre el decisiu Girona-Llevant per continuar a Primera, per una expulsió a Getafe la setmana abans.

— Doncs em vaig sentir molt culpable perquè no hauria d’haver fet aquella entrada. No ens vam merèixer el descens i jo, en part, n’era responsable. Res del que va passar va ser normal, aquelles setmanes. Si et soc sincer, no se m’ha esborrat del cap i hi convisc, encara hi ha dies que hi penso perquè era el partit decisiu i no vaig poder ajudar el club, amb l’agreujant que per a mi el Girona significa molt. Vaig haver de passar un dol, perquè només nosaltres sabíem tot el que havia costat pujar. Però com que no ens podem instal·lar en les coses positives, tampoc ho hem de fer en les negatives. La vida ens obliga a tirar endavant.

El teu vincle amb la ciutat també es demostra amb el negoci d’alimentació saludable que tens amb Aday Benítez i el nutricionista Sergi Mateo, el Sanum Healthy House.

— Girona és la meva segona casa i l’alimentació m’ha canviat l’enfocament que tenia. Llavors volia contribuir amb un petit gra de sorra per fer-ho arribar a tothom, i si amb això puc millorar els hàbits d’algú, n'estaré encantat. No estem parlant només d'esportistes, és un tema que afecta tota la societat. Però si parlem d’esportistes, si a la genètica hi sumem una bona alimentació, podran ensenyar el seu talent moltes més vegades que aquells que no tinguin una alimentació saludable. Jo ho he experimentat i per això m’hi comprometo i hi crec.

I un bon estat físic també permet tenir un bon estat anímic, que potser encara és més important.

— El cap és la clau de tot, molt més que l’alimentació. Ja pots menjar bé que si estàs malament no funcionaràs. Però, evidentment, quan ho tens tot al teu gust les coses flueixen molt millor. També et dona continuïtat: en el meu cas ha fet que em lesionés menys. Va ser canviar i començar a tenir unes quotes de mitjana de 35 partits per temporada. Això vol dir que funciona.