Un penal esguerra l’estrena del Girona a València (1-0)

VALÈNCIA (ENVIAT ESPECIAL)Va ser una llàstima, el penal de Valery al límit del descans. El gol de Soler no era injust, perquè el Girona feia minuts que demanava a crits una pausa, però tampoc calia. Temps per donar-li la volta en va tenir, amb l’enrenou que es va muntar amb l’expulsió de Cömert i gairebé tota la segona part al davant. Però no va haver-hi manera. Això sí, la derrota a València (1-0) és digníssima i hauria de servir per reforçar la confiança d’un equip que haurà de fer autocrítica, perquè puntuar era a l’abast, però al mateix temps s’ha de quedar amb les coses bones, que n’hi va haver moltes i l’any és llarg.

La multitud de famílies, parelles, grups d’amics i penyistes de les comarques gironines que es van apropar a València es van emocionar de valent veient el seu Girona a Primera, més de tres anys després. Ho tenien merescudíssim, amb tot el que han hagut de patir. Arraconada l’emotivitat, no en feien prou amb ser-hi: volien guanyar. L’equip de Míchel va demostrar mantenir la identitat que el va dur a Primera, sobretot al principi. L’estructura era la base de l’any passat, de fins a set homes; Couto, David López, Riquelme i Taty Castellanos van sumar esforç i qualitat. Encara han d’arribar mitja dotzena de fitxatges, però el conjunt gironí ja té clars els conceptes amb els quals conviurà durant tot el curs. I pel que es va veure a Mestalla, sumat a l’evident marge de millora, la cosa pinta bé.

El Girona no es va deixar anar del tot, o no va poder fer-ho, que la vida a Primera no és tan fàcil. Ofensivament, la mobilitat de Castellanos i els detallets de Riquelme no van tenir malícia. L’estratègia va ser l’arma més perillosa, amb una centrada a la qual no van arribar ni David López, convertit en un líder des del primer dia, ni els dos davanters. Acabava de començar el partit i hauria sigut massa bonic. A la seva pròpia àrea el Girona no va patir excessivament, tot i que amb el pas del temps l’allau valenciana va ser tan important que a estones l’equip semblava que s’ofegava. No era mentida, perquè el penal va ser-ne la conseqüència.

Els gironins freguen l’empat

Acostumat a abraçar l’èpica en les dues eliminatòries de play-off superades fa un parell de mesos, Míchel va utilitzar la carta Stuani, que va compartir minuts amb Castellanos per primera vegada. L’uruguaià va tenir l’empat només sortir, però no va arribar a una assistència de Juanpe. El Girona s’havia envalentit gràcies a la superioritat: Aleix va tornar-ho a provar i la resposta de Mamardashvili va estar plena de reflexos. Al València, per cert, va tenir minuts Nico, acabat d’aterrar.

Les cames no van estar fresques del tot i l’ofici del València va impossibilitar que els catalans sumessin algun puntet. El més important, però, és que el Girona va deixar mostra de l’equip que sempre ha pretès ser: valent, atrevit i per moments –massa pocs– desacomplexat. Perquè que ningú s’enganyi, Mestalla no és la seva Lliga.