GIRONA"Vaig començar al camp de la Llibertat, un camp de sorra. La meva família no ha estat gaire futbolera. Els primers records són amb l'avi patern. M'acompanyava a un parc, prop de Pedret, i jugàvem. Allà hi havia herba. I de mica en mica se'm va crear una passió", explica Eloi Amagat, que aquest estiu ha anunciat la seva retirada. El migcampista gironí, nascut l'any 1985, és l'únic jugador de la història del Girona que ha vestit la samarreta blanc-i-vermella a Primera, Segona, Segona B i Tercera. La seva és una història de fidelitat inqüestionable cap al club de la seva ciutat, que avui és segon a la Lliga després de nou jornades disputades.
"No ho recordo, però m'expliquen que fent esport al GEiEG, a Sant Narcís, ens obligaven a variar de modalitat cada trimestre. Així tots podíem provar diferents disciplines i si te n'agradava alguna doncs ja t'hi apuntaves. Vaig fer handbol, atletisme... Però quan em va tocar fer hoquei, i mira que no tinc res en contra d'aquest esport, em vaig negar a posar-me els patins. Volia fer futbol. Em passava les estones del pati jugant-hi", confessa la llegenda blanc-i-vermella, que continua: "Aleshores, em van apuntar al Bons Aires als set o vuit anys. En aquell moment, el futbol base del Girona no era potent. Després vaig passar la meva etapa juvenil al Vilobí, però tenia la mirada posada a Montilivi. De petit, veia aquell llamp d'estadi i ja m'adonava que la dimensió de jugar-hi havia de ser molt gran. Era un somni de futur, sí". Un somni que va complir als 19 anys.
Amagat anava a l'Escola Montfalgars, a Can Gibert, a la dècada dels noranta. Després va passar a l'institut de Santa Eugènia. En aquells temps, el Girona va tocar fons i va baixar a Primera Catalana. Ell tenia 12 anys. "Companys d'aula amb la samarreta del Girona? Ni un, ni un. Era impossible, impensable. No en veies cap, a classe", recorda. Hi ha un petit dolor en la seva veu quan ho expressa. Un dolor tancat amb el pas del temps.
Nou temporades i 194 partits
Però viatgem al debut, l'octubre del 2004, amb gol en un partit de Copa contra el Vila-real de Pellegrini, que acabaria tercer a Primera. "Aquella nit ja vaig notar una alegria diferent. Sentia molta eufòria. El vestidor estava content, però jo veia que ho estava un pèl més". Un sentiment s'estava creant, per no deixar-lo anar mai més. "Amb els anys només ens quedem amb les coses bones, però l'amor es confirma en la tragèdia. Els patiments et duren més, donés més voltes a les coses que els altres, et preguntes si sabràs aixecar-te, t'endús el club a casa. Vaig celebrar el primer ascens a Primera, però abans em va tocar plorar cada derrota, amb emocions molt profundes. I quan em tocava marxar, la buidor que se'm generava..." Eloi va estar nou cursos al primer equip del Girona: del 2004 al 2006, del 2007 al 2008 i del 2012 al 2018, i va disputar 194 partits. Entremig, va haver-se de buscar la vida. "Patia d'una manera exagerada, ho passava malament perquè era una cosa que no hauria volgut mai. Marxar mai no era decisió meva, sempre ho feia a contracor".
Repartir entrades a les escoles
Durant molts anys, les graderies de Montilivi estaven pràcticament buides. Ha fet falta picar molta pedra per reunir els gairebé 12.000 espectadors actuals, que han passat de gaudir de futbolistes com Javi Garcia ("és qui més em va marcar, estava per sobre de la majoria", relata Amagat) a Cristhian Stuani. "Anava a moltes escoles a fer xerrades, necessitàvem accions per crear un vincle. Els petits podien veure que érem accessibles, que els futbolistes del Girona érem gent normal. Els repartíem entrades perquè vinguessin als partits. Per a ells, per als pares i per als amics. Vam treballar de valent per fer créixer la massa social i la vam rejovenir".
Per quina raó som d'un club? "És important haver mamat el significat d'allò que estàs representant. S'ha de conèixer les persones amb les quals tractes: l'afició, els penyistes i la gent del carrer. Però tot sorgeix de manera natural, ha de fluir, perquè després és el que ensenyes i transmets als altres. I quan el sentiment existeix, fas el que calgui. Aquesta és una de les coses per les quals em sento més orgullós. Perquè tot ho he fet amb el club de la meva ciutat. El meu club", diu el gran capità, que tindrà sempre gravats a la memòria els dies 4 i 5 de juny del 2017, els del primer ascens a l'elit. "Costa descriure el que vaig sentir veient les cares des del balcó de l'Ajuntament. Potser la paraula és felicitat màxima, extrema. No només van ser els dos dies més feliços de la meva trajectòria, també ho van ser de la meva vida personal. La gent gaudia amb la mateixa intensitat que nosaltres. Tothom estava content per tothom. I ho vaig viure amb dos amics com l'Àlex Granell i en Pere Pons. Aquella fita va compensar-ho tot". El trivot gironí era magnífic.
El vincle Girona-Eloi Amagat encara no s'ha acabat. "Tant de bo pugui tornar al club, perquè treballar per allò que estimes dona un afegit que no l'aporta una persona que ve de fora. Tant de bo torni", repeteix, setmanes després d'un homenatge a Montilivi que li va posar la pell de gallina. "Ningú no pot imaginar com d'estimat, respectat i valorat em sento. He rebut moltíssims missatges. Els hi agrairé sempre".