Quan el pare de Xavi va jugar al Girona

GironaFa més de cinquanta anys, el Girona, una nit d'agost del 1970, va inaugurar Montilivi. Entre els futbolistes blanc-i-vermells hi havia Joaquim Hernández López. Sí, el pare de Xavi Hernández, l'actual entrenador del Barça, va jugar al Girona. Només ho va fer aquella temporada, a la Tercera Divisió. Era un migcampista amb arribada, Hernández. "Tenia molt fons físic perquè no he fumat ni begut mai", afirmava al Diari de Girona el 2009. Hernández va fer carrera entre clubs modestos del futbol català, amb un pas per l'entitat blaugrana inclòs i el debut a la Primera Divisió vestint els colors del Sabadell amb només divuit anys.

La rivalitat Terrassa-Sabadell, com es pot oblidar. Hernández s'havia estrenat al Terrassa, esclar. Però va fer camí cap a l'etern rival, temptat per l'elit. "Tornar voluntàriament al Terrassa, un any després, va ser l'animalada més gran de la meva vida. No jugava i la pressió de Primera em podia, pensava que jugaria més si tornava a Tercera, però em vaig ben equivocar. Va ser l'error de la meva vida", confessaria, dècades més tard. Allò era l'any 1965. Abans d'aterrar a Montilivi va passar pel Condal i el Melilla, on va ser enviat per fer el servei militar obligatori. "Vic Buckingham em va descartar i em va trucar Martín Vences, l'entrenador del Girona. Em va convèncer", explica. Un paio dur, Vences.

"Era com un sergent, o fins i tot de més galons. Ens feia anar ben rígids, era una cosa tremenda. Una vegada va deixar anar tres companys a la festa major de Cassà, però a les onze els va trucar per dir-los que ja podien anar a dormir, que ja n'hi havia prou. I això també es notava als entrenaments, era molt estricte i alguns dels més veterans patien. Els dijous, per exemple, fèiem els partidets, que eren un autèntic suplici, els feia durar tant...", recorda Pere Pla, company d'Hernández, al llibre Vista Alegre. 100 anys del primer estadi modern a Girona.

"Va arribar a Girona amb una perspectiva molt professional, i la gent d'aquí encara no estava prou acostumada a tot això. En aquells temps les seves idees no eren bones –confessa Jesús Morchón, el màxim golejador d'aquell equip–. Jo li vaig dir, per exemple, que no es podia ser professional com un jugador de Primera Divisió amb un sou de Tercera... En aquella època ens pagaven tres o quatre mil pessetes al mes, que és el que es podia cobrar, com a molt, anant a treballar en una fàbrica. Però Vences era molt exigent: cada dia que anàvem a l'entrenament ens pesàvem i ho anotàvem en uns papers i, quan acabàvem, hi havíem de tornar. Encara en guardo algun!"

"Vaig estar molt content de marxar només per perdre'l de vista"

A Hernández li va posar la creu ben aviat, tot i haver estat l'avalador del seu fitxatge. "Em vaig lesionar accidentalment, una fissura a les costelles, i des d'aquell dia, amb la temporada bastant avançada, em va agafar mania –valorava el pare de Xavi–. No tenia gens d'humanitat. Tractava molt malament la plantilla i la gent estava molt disgustada. No va mostrar interès perquè em quedés, però la veritat és que jo anava boig per marxar, perquè allò era inaguantable. He estat en molts llocs i sempre titular i mai havia vist un home així. Vaig estar molt content de marxar només per perdre'l de vista. I, a més, amb penes i treballs em donava permisos per anar a veure la família a Terrassa".

Joaquim Hernández va disputar 18 partits de Lliga i dos de Copa i va marcar un parell de gols, en un curs en què el Girona va acabar segon a la classificació, a tres punts del Mestalla. Hernández va ser escollit dos cops Figura del partit dins del Trofeu Nicolazzi, que decidia el jugador més destacat del Girona en les jornades de Lliga. La família Nicolazzi, propietària dels reconeguts Hotel Peninsular, Restaurant Rosaleda i Bar Savoy, eren testimoni de les festes, àpats i celebracions i de l'allotjament dels equips que venien a la ciutat. "De l'etapa a Girona conservo molts bons records, però. Entre els companys, la relació professional d'aleshores l'hem convertit en amistat. És de les coses més positives i enriquidores que vaig viure. De fet, encara ens veiem cada any. Mantenim el contacte".

El segon lloc a la Lliga va enviar el Girona a la promoció d'ascens a Segona, però va caure derrotat contra el Vila-real (1-2 i 2-0). Aquell també va ser el curs en què els gironins van ser eliminats de la Copa després d'una tanda de penals que va durar vuit dies.

I què se'n va fer, d'Hernández? Després del Girona va jugar a l'Europa, el Calella, el Manresa, l'Hospitalet, el Reus, l'Igualada i novament el Manresa, i seria entrenador del Sants, el San Cristóbal, l'Igualada, el Rubí, el Sant Quirze, el Tremp i el Tàrrega. Ara segueix els seus fills a la banqueta del Barça, el Xavi i l'Òscar, que s'enfronten a un Girona que busca derrotar-los per primera vegada i on el seu pare, abans que ells nasquessin, s'hi va estar una temporada.