Amb pànic inclòs, la delícia futbolística del Girona encara té més bon gust

GIRONADavant del Girona, qualsevol precaució és poca. Com s'atura l'equip de Míchel? De moment no ho sap ningú i a Montilivi n'estan encantats. A Granada, l'exhibició de força va ser majúscula (2-4). Dotze minuts superlatius, entre el 22 i el 34 de la primera part, van omplir de joia el cor dels gironins, que mai s'han trobat en una situació semblant. En cinc jornades ja té més d'un quart de la permanència feta, invicte i amb tretze punts de quinze. Però no és el com, sinó el què. El Granada, estripat sense contemplacions durant força estona, va arribar a desprendre por. I el Girona, una alegria que no s'esforçava a dissimular.

Ja no és una anomalia, perquè el millor inici signat en la història del club al futbol professional no és flor d'un dia. La victòria a Granada, a més, va significar la quarta consecutiva a Primera. Un nou rècord a la butxaca, un altre per poder explicar als nets quan siguin grans. D'edat, esclar. Perquè d'esperit ja ho són. Pocs equips més sacrificats i més divertits de veure hi ha que el Girona, que de les grans lligues d'Europa també és una de les divuit excepcions que encara no ha conegut la derrota. Com el Barça, el Madrid, el Manchester City i el Bayern Munic, per esmentar-ne quatre. Els de Montilivi també són a la llista. Sembla increïble.

De Savinho es podria dir que no se sap si, quan té la pilota, corre o balla. Potser fa les dues coses alhora, de fet. Qui sap. Millor és no saber-ho i gaudir-ne, que cada cop queden menys futbolistes diferents i quan se'n troba un cal posar-se el pitet, siguis de l'equip que siguis. El brasiler va marcar un gran gol, el segon, i va donar el primer, un altre golàs d'un altre futbolista que està lluint amb una força descomunal: Tsygankov. Discutir quin dels dos gols va ser millor (el de Tsygankov per l'escaire, el de Savinho un cacau duríssim) és com haver de decidir si estimes més el pare o la mare. De vegades és impossible.

La banqueta suma

També es pot parlar de David López, autor del tercer gol enmig del vendaval que confirmava la millor arrancada de totes. El central català està oferint un rendiment magnífic, sumant experiència a un grup ple de joves inexperts, però descarats. Míchel va situar-lo al mig del camp, en comptes de central, i va propiciar així el debut d'Eric Garcia. Fins i tot en això el Girona somriu, aquesta temporada. Hi ha banqueta, els suplents sumen. Yan Couto i Dovbyk van ser les altres novetats a l'onze. Ningú va desentonar, però sí que va dubtar amb la reacció local, que va col·locar-se 2-3 amb els gols d'Uzuni i Lucas Boyé. Els darrers minuts van ser d'infart, però Couto va esvair el pànic.

No sabem com acabarà la temporada ni si el Girona aconseguirà aguantar aquest ritme, que el té instal·lat en la tercera posició. La lògica diu que no serà possible mantenir-se així gaire temps més, a un parell de punts del Madrid i a tres gols del Barça. Que en gaudeixi tant com pugui, perquè s'ho ha ben guanyat. El pròxim capítol serà dissabte contra el Mallorca a Montilivi. Que s'ompli, perquè veure'ls jugar a futbol és una delícia.