Oriol Romeu provoca la bogeria del Girona (2-1)

GIRONAQuin tros de fitxatge, Oriol Romeu, salvador del Girona en l’agònica victòria contra el Valladolid (2-1). Va ser ell qui va posar el cap, quan el partit s’acabava, per donar tres punts amb gust de glòria i sumar la segona victòria a la Lliga, amb l’afegit que aquesta va ser contra un rival directe. El partit no va ser lluït, tot al contrari, però va ser idíl·lic per omplir-se de moral.

Potser Montilivi tenia massa idealitzada la Primera Divisió, però el cert és que al descans tothom estava desconcertat. No era pel resultat, un empat que no convencia, sinó per la incapacitat d’un equip massa desactivat tenint en compte les sensacions prèvies. El Girona és un equip que intenta jugar bé a futbol, que s’identifica amb un estil sense importar-li les conseqüències. Però no va anar bé del tot fins que Romeu hi va posar el cap, tret d’una meravellosa acció aïllada d’Aleix Garcia que va regalar el gol a Reinier, el futbolista més jove a marcar un gol a l’elit vestint la samarreta blanc-i-vermella –en aquest cas, l’equipació de la senyera amb motiu de la Diada–, amb 20 anys i 233 dies.

L’equip de Míchel estava espès davant un Valladolid guerrer que té traça en això d’interrompre qualsevol intent de ritme. De l’afortunat 1-0 –la xilena posterior de Reinier que hauria significat el segon ja entra dins l’àmbit de la fantasia– i una més que possible segona groga a Anuar, tossut a martiritzar Santi Bueno a cosses, es va passar a l’empat i una sensació de neguit evident. Va ser Monchu, un ex del Girona, qui lliure de marcatge va aprofitar una mala sortida de pilota per engaltar un cacau des de molt lluny que va deixar Juan Carlos quiet. Tocaria treballar-s’ho més.

Gens vistosos, els gironins es quedaven a mitges: ni funcionava la triangulació ni s’atacaven els espais. Encara menys clares van tenir les coses quan la incomoditat ofensiva va passar a ser defensiva, permetent que els homes de Pacheta, l’entrenador que va trencar el cor de l’estadi aconseguint un ascens amb l’Elx, fessin un pas endavant. Ho va intentar Plata, primer posant a prova Juan Carlos, més tard amb la intenció de forçar un penal de Juanpe. Continuava l’empat en un partit en què a la mitja hora ja s’havien produït tres lesions: David López pel Girona a l’escalfament i Sergi Guardiola i Luis Pérez en els primers minuts. Kike també cauria a la segona part.

Del silenci a l’alliberament

Va sorprendre també el silenci que va regnar a la graderia en comparació amb altres nits. Un silenci convertit en cares llargues quan Kike, fent un control magnífic, va servir-li el segon a Monchu, que va perdonar. Aquesta temporada, però, a Girona hi ha un detall que altres anys es trobava a faltar i se’n diu fons d’armari. Míchel ja hi va recórrer a Palma, en l’empat de la setmana passada, i ho va tornar a fer: Samu Saiz i Manu Vallejo al camp, amb canvi de sistema inclòs. No podien estar més temps apagats.

A l’equip, però, la pilota no li durava gens; l’enèsim senyal inequívoc que el que esperaven no tenia pinta de ser el que tindrien. Que equivocats que estàvem. Vallejo va recordar que el Valladolid tenia porter, un Asenjo que va escopir el seu xut amb els peus. I a partir d’allà la intensitat es va multiplicar, amb Castellanos posant-se l’equip a les espatlles, fallant un gol cantat sol a l’àrea petita i enviant una segona oportunitat per damunt del travesser. Després va aparèixer Romeu, per certificar una victòria molt important, patida fins a l'últim segon del temps afegit, amb l’equip castellà provocant córners i tot el Girona rebutjant pilotades ben lluny. El crit final va ser alliberador.