No s’ha de perdre la fe en el Girona (0-1)

GIRONASi pujar a Primera és complicat, saber que has de guanyar de dos gols a Ipurua per classificar-te per a la final del play-off encara t'ennuvola més la vista. Aquest és el resultat al qual haurà d’aspirar el Girona, que no va poder encarar les eliminatòries amb bon peu i va perdre contra l’Eibar (0-1). Tant de bo això sigui com acaba i no com comença.

Montilivi volia intimidar, abraçat a la intensitat de la seva afició, que va respondre de meravella a la crida feta pel club omplint l’estadi. Era el dia per fer-ho, estava prohibit quedar-se a casa. Els homes de Míchel havien promès intentar-ho, implicant-se de veritat, a la recerca d’una fita que massa vegades els ha dit que no, sempre de manera cruel. L’onze no era el de gala, però gairebé: a l’orquestra només hi va faltar Borja Garcia. I els gironins, que fins ara havien practicat una filosofia en què tot el protagonisme exigia tenir cura de la pilota, van cedir la iniciativa, incapaços de trobar alternatives vàlides. Mal senyal.

Segurament ho van fer escarmentats per l’últim mes de competició, en què ni el joc fluïa ni es trobaven les sensacions. O potser per la saviesa que dona el temps: si fins ara, arribats a aquest tram de Lliga, prevalia la inconsciència; aquest cop absolutament tothom va presentar-se a la cita amb la prudència que dona el fet d’haver degustat el sabor de la derrota. És curiós, com som les persones, buscant nous camins per no repetir els trepitjats. Com si ens culpéssim, assenyalant que allò que va passar era cosa nostra per haver-ho fet d’aquella manera i ara no es produirà perquè ho pensem fer diferent. Aquell segon en què sentim haver trobat la fórmula és tan bonic que qui som nosaltres per dir com s’ha d’actuar.

Lluny de cap mostra d’autoritat, el Girona es va fer petit de seguida. L’Eibar va saber estudiar millor el pla que li donaria superioritat i provocaria els constants desplaçaments defectuosos en llarg dels blanc-i-vermells, anul·lats per combinar en curt i descobrir el talent de Baena i Samu, allunyats de la zona d’influència. Potser hi creien, sí, però el futbol no els acompanyava. El conjunt basc anava a la seva, oblidant tot el que s’ha escrit des de la seva patacada en el descompte de l’última jornada, en què va perdre un ascens que tenia a les mans. Es van imposar sense immutar-se, acaronant el gol des del principi: Arnau va treure una bola damunt la línia a una rematada de Venancio i un xut d’Edu Expósito va ser escopit pel travesser. Era temptar massa la sort.

La superioritat numèrica no influeix

No era l’ocasió més clara, tot i que va ser la bona. Aketxe es va treure de la butxaca un cacau impressionant –increïble que no el sortissin a tapar–, que va anar agafant paràbola fins a estavellar-se al fons de la xarxa d’un Girona que no s’ho podia creure. Però no s’ho creia no perquè no ho mereixés, sinó perquè eren tantes les ganes de victòria abans del partit que tornar a perdre esgota. Però es va encendre un petit llum que va fer revifar la flama: Tejero va veure un parell de grogues en un minut i els gironins jugarien amb superioritat numèrica tota la segona part. S’havia d’aprofitar.

Míchel va fer un parell de canvis al vestidor i va sacsejar el dibuix, del 5-2-2-1 al 4-2-3-1. Necessitaven injectar energia i desprendre’s de qualsevol conducta passiva per plantar-se diumenge amb més opcions que la de la proesa. Montilivi no s’impacientava, confiant en el fet que hi hauria alguna escletxa desconeguda. Perquè hi seria, no? La pilota, però, deia una altra cosa: que l’Eibar estava molt més fet i el Girona tenia un cacau d’idees important fins que de cop es va aclarir. No va ajudar que Baena es fes un embolic que va donar temps a la defensa rival a col·locar-se quan es quedava sol.

Després Stuani va rematar al travesser i allà sí que era impossible dir-li a l’estadi que no s’excités, perquè els decibels fins i tot impedien parlar. Va ser el millor instant d’un equip que no es va rendir, va tancar l’Eibar a la seva àrea i continuarà insistint fins al final de l’eliminatòria. Perquè l’ànima sent ben clar que no s’ha de perdre la fe mentre hi hagi opcions.