La nit que el Girona havia esperat tota la vida

GIRONAEra el dia i el moment. El Girona ho va sentir des que es va aixecar. Mai no s'havia trobat en una situació semblant: arribar a un derbi contra el Barça en la Primera Divisió al davant en la classificació sabent que, passés el que passés, també en sortiria primer. Les papallones a l'estómac eren inevitables. I més, després de la patacada del Reial Madrid dissabte al Benito Villamarín. L'empat dels blancs permetia que una victòria dels gironins a Montjuïc no tan sols signifiqués un cop d'autoritat i de dignitat increïbles, també representava el lideratge en solitari. Repte aconseguit amb un 2-4 històric que deixa el Barça a set punts.

N'havia tingut alguna com aquesta, el Girona, però cap d'igual. A Montilivi presumeixen de la Supercopa de Catalunya que van pispar-li al Barça l'any 2019, el del descens a Segona. És menor, òbviament, però els clubs petits, gens habituats a celebrar coses, ho celebren tot. El Girona està fent una magnífica temporada perquè, a part de tenir clar què ha de fer sobre el terreny de joc, és feliç. I un equip feliç, en què l'alegria és l'hàbitat natural d'un vestidor que gaudeix de cada entrenament, desplaçament i jornada, pot assolir tot allò que es proposi.

Un exemple, derrotar el club més gegant de Catalunya, un Barça a qui només li ha fet pessigolles en comptades ocasions. En partit oficial, per exemple, no l'havia vençut mai. Fins ahir. En època moderna, esclar. Perquè revisant l'hemeroteca, es troben victòries en l'antic Campionat de Catalunya, els anys 1937 i 1939, a Vista Alegre i Les Corts. Dos estadis que ja no existeixen. Com la competició, molt popular en el seu dia.

Valentia ben executada aquesta vegada

Dèiem que ja n'havia tingut alguna com l'actual, sí. I no fa gaire, perquè el Girona, que tan sols viu el quart curs en la Primera Divisió, no ha perdut cap dels tres últims partits jugats en condició de visitant contra el Barça. I per moments, els blaugranes van endur-se alguns ensurts considerables. L'afició blanc-i-vermella, que aquesta temporada va als llocs i escolta bones paraules de les aficions contràries, va desplaçar-se tres cops en massa al Camp Nou esperant una victòria que no arribava.

El 2018 ho va tenir a punt, quan dos gols de Stuani van fer tremolar la lògica d'un equip al qual entrenava Eusebio Sacristán. L'uruguaià havia remuntat el gol de Messi i Piqué va salvar els mobles amb l'empat final. Una llàstima, per al Girona, que uns mesos abans, en un duel corresponent a la temporada anterior, va avançar-se al minut dos gràcies a un gol de Portu. Quina parella, aquesta, que encara fa gols. La valentia gironina, la mateixa que va lluir a Montjuïc, però en un context i amb matisos molt diferents, va trobar-se una dosi de realitat imparable: li van caure sis gols (tres de Suárez, dos de Messi i un de Coutinho).

Creixent cada cop més

I l'any passat, qui no recorda la cavalcada del Taty Castellanos, sol com un mussol davant Ter Stegen i amb molts metres per pensar? L'argentí, que va errar una ocasió claríssima que va impedir que el 0-0 es mogués, va plorar molt, al vestidor. La culpabilitat el va afectar tant que va acabar esborrant-se les xarxes socials, on se'n mofaven. A curt termini, l'empat va empipar el Girona, que es creia amb possibilitats reals de guanyar. Però quan ampliava la mirada, se sentia orgullós, perquè estava creixent cada cop més. Faltava la cirereta.

Era el dia i el moment perquè passés de veritat. A Montjuïc, un 10 de desembre del 2023, el Girona de Míchel, el que està trencant tots els esquemes, va arribar al seu súmmum amb els gols de Dovbyk, Miguel, Valery i Stuani. Que el tercer el fes un gironí, a més, va ser preciós. El Girona entra en una nova dimensió.