El món del Girona no s’acaba en el partit d’anada (0-0)

GIRONAEl Girona ha passat un llarg camí en què han caigut entrenadors, han marxat futbolistes i ha variat el model. Un recorregut en què el cor s’ha anat trencant, una vegada i una altra. S’han arribat a estripar carnets, sota impulsos de ràbia. Perquè les decepcions provoquen que t’ho qüestionis tot. Menys una cosa, esclar: el sentiment. Proveu de fer entendre als 11.303 aficionats gironins que no somiessin, si feia una setmana que compartien il·lusions. Proveu-ho si us atreviu, perquè encara queden set dies plens d’instants en què tothom idealitzarà el futur. L’empat davant el Tenerife (0-0) provoca que l’eliminatòria es resolgui a l’Heliodoro, en què als blanc-i-vermells només els val la victòria si volen pujar a Primera.

No hi ha adjectiu que pugui ni acostar-se al que es va viure a Montilivi, entregat a la causa i disposat a defensar l’escut com si aquesta fos la primera vegada que ho feia. Però no, no era la primera i tampoc serà l’última. Units per tots els imprevistos que han hagut de patir durant aquest temps, l’estadi es va afanyar a fer goig, sota un ambientàs de gala que digui el que digui la categoria és de Primera.

Míchel va baixar de l’autobús aplaudint la gent que feia estona que esperava, com aquells que ho fan als santuaris pregant veure un miracle. Pressionava els punys amb força, igual a l’interior d’un vestidor que va sortir revolucionat al terreny de joc. Va intimidar una estona, era clarament superior i va tenir les ocasions més clares. Bé, de fet, va tenir totes les ocasions: les dues de Baena, però no era el moment.

L’eliminatòria contra l’Eibar va deixar una lliçó: el món no s’acaba en el partit d’anada. Prohibida la sobreexcitació al terreny de joc, es buscava el gol sense embogir. El Tenerife gaudia de la monotonia; Baena i Iván Martín no, ells volien passar-s’ho bé. El Girona mossegava, corregint els errors amb velocitat, anticipant-se amb una pressió envejable. Prenia precaucions i recuperava la pilota de pressa; però no sabia superar línies, després. Tampoc era el moment.

Ho va provar Valery, l’únic gironí del Girona que suava sobre el camp, agafant el testimoni d'Eloi, Granell i Pere Pons. Com es troben a faltar, ells que sempre donaven tot el que tenien i una miqueta més. El moment no va arribar mai, ni amb una falta d'Aleix Garcia al final que va fer aixecar a tothom del seient. Tranquils, que encara queda el partit de tornada.