Cristhian Stuani: “La meva història amb el Girona és per a tota la vida”

GironaArriba somrient, pocs minuts després d’acabar l’entrenament previ al partit que el Girona disputa aquest divendres contra el Màlaga (21 hores, GOL). Té motius de sobres per somriure, després d’haver-se fet un espai en majúscules en la història del club. El nom de Cristhian Stuani (Tala, 1986) a Montilivi és sagrat. L’avalen la fidelitat i els cent gols repartits en tantes nits de felicitat.

Independentment de com s'acabi la temporada, esteu gaudint com feia temps que no passava.

— Ens estem desenvolupant bé i hem agafat una dinàmica boníssima que ens fa confiar en nosaltres mateixos. Hem recuperat la identitat i això és fonamental, perquè a tothom a qui li toca competir sap què ha de fer, ho tenim interioritzat. Míchel i el cos tècnic fan una gran feina i tots junts hem creat un equip molt competitiu. Es veu que ens ho passem bé i que la gent està contenta, i això és molt important si volem tenir opcions d’assolir l’objectiu que tots tenim al cap.

Una de les virtuts que caracteritzen el Girona és el seu gran vestidor.

— Està comprovat que si tens un bloc unit i fort pots aconseguir moltes coses. No ho farem pas a còpia d’individualitats, no és possible. Tenim una base construïda de fa molts anys que afortunadament perdura i fa que tot sigui més fàcil. Tenir identitat va més enllà del joc, em refereixo al dia a dia, a remar junts.

¿Calia guanyar com es va fer a Almeria per creure que tot és possible?

— Potser sí. Van ser tres punts com qualsevol altra jornada, però eren complicats de veritat pel rival i per l’escenari. Hem demostrat que podem mirar als ulls de qualsevol equip de la Lliga, i això que el partit es va anar enrarint, per dir-ho d’alguna manera. De fet, podem dir que va ser polèmic i costa de creure que a aquestes altures passin certes coses. Però el fet d’haver guanyat ens permet continuar batallant per l’ascens. És difícil? Sí, però continuem lluitant.

¿Tantes decisions arbitrals en contra són casualitat?

— El pensament de cadascú respecte a això és molt personal, però la cosa més lògica seria que els errors vinguessin de dins del camp. El que em crida l’atenció és que les equivocacions vinguin del VAR. Hauria de ser al contrari: el VAR hauria d’ajudar i el que ens frustra i no entenem és que amb totes les eines que tenen per fer-ho bé, els desencerts siguin tan repetits. El futbol és un espectacle i tothom espera que sigui honest, a vegades ens costa controlar els nervis quan veiem segons què. Qui ha jugat a futbol sap quan hi ha un error i quan no. Només demanem que la tecnologia s’utilitzi bé. N'he intentat parlar, però depèn del cas podem dialogar o no. Això també es podria millorar i, si m'ho preguntes a mi, et diré que soc partidari de conversar-ne, perquè posar els punts en comú sempre és positiu.

Ara mateix el Girona és quart i s'encamina cap a un altre play-off. ¿Entens que hi hagi gent que s’ho miri amb mals ulls?

— Esclar, perquè no en tenim un bon record. Si un fet es repeteix més d’un cop i no et surt bé, probablement els pensaments no seran bons. Però tenim experiència, ens han passat coses que altres equips desconeixen. Hem de mirar el costat positiu de tot plegat i l’afició ha de donar-nos suport passi el que passi. Realment es tracta d’això: perquè l’aficionat de debò és més present en els mals moments que en els bons. Volem que ens acompanyin fins al final i hi confiïn, perquè si ho intentem tantes vegades cal gaudir-ne: seria un play-off, no una lluita pel descens. La gent ha d’estar orgullosa del seu equip i pensar que ho aconseguirem.

Has marcat un centenar de gols en cinc temporades. L’impacte és escandalós.

— La meva història amb el Girona és per a tota la vida. Quedarà gravada per a tothom: per a mi, per al club i per als aficionats. Per a un jugador, arribar a un club i fer-hi història és la cosa que més l’omple d’orgull. Ara estic en la fase de replantejar-me objectius a curt termini, que em donin felicitat i em permetin xalar del futbol, sense oblidar tot el que he passat per arribar fins aquí.

¿Sabies que Arcadi Camps, el màxim golejador històric del Girona, va marcar 107 gols? Ningú l’ha superat encara.

— No, no ho sabia. M’has donat un altre repte [riu]. Però prioritzo el propòsit col·lectiu, eh! Tinc clar que vull pujar a Primera, els resultats de l’equip sempre aniran per davant dels personals. Tot i que és clar que als meus gols els dono el valor que es mereixen perquè soc jo qui els ha marcat i puc assegurar que és molt difícil fer-ne tants. Ara, intentaré trencar l’estadística de Camps, no en tinguis cap dubte.

Per Nadal vas acostar-te a les instal·lacions de l’Atenas de Tala, el club dels teus orígens, a entregar-hi equipacions del Girona. Què vas sentir?

— Hi vaig néixer i hi vaig fer els primers passos com a futbolista. Vaig tenir una infantesa molt rica en alegria i el jugador que veieu avui és gràcies a aquells caps de setmana. Vaig ser-hi dels 6 anys als 13 i per a mi és un gran motiu haver pogut tenir un gest amb ells, de bracet amb el Girona. Els nens estaven encantats i va ser una acció generosa i preciosa.

Et va venir el passat a la memòria?

— Vaig recordar tots els moments viscuts amb els pares i la família, que m’ha acompanyat al llarg del trajecte. Allà tots som uns apassionats del futbol i els meus avis, els oncles i els cosins es reunien per veure els meus partits. Era bonic, tenir-los tots allà. Va ser una gran etapa.

Ara et toca a tu acompanyar el fill al camp.

— Si et soc sincer del tot, estava desitjant que arribés el dia que el meu fill jugués a futbol. Adora el futbol, però t’asseguro que veient-lo m’ho passo gairebé millor que ell. Quan l’observo se’m planten moltes imatges de quan jugava de petit, moments que he viscut i que ara viu ell. Mai em perdo cap partit seu, si el calendari m’ho permet. I l’aconsello, esclar. Li dic que s’ho passi bé, que valori el fet de formar part d’un grup amb els companys. Perquè són nens i gaudir és fonamental en la infantesa.

Com canvia tot quan s’està a gust, oi?

— És evident que l’entorn que m’he trobat a Girona ha permès explotar les meves qualitats amb un recorregut en el temps. Sempre que surto al camp intento assaborir el moment perquè, tot i que m’agradaria competir tota la vida, no passarà. Ara dono importància a coses que abans no valorava. Podem dir que he millorat, en aquest sentit, perquè m’enfadava molt quan no guanyava i ara he entès que molts cops perdent també es guanya. La gent potser no ho entén, però quan te n’adones tens moltes més opcions de ser important en tot allò que facis.