Més de 400 operacions, sogues al coll i moltes llàgrimes: vida i miracles de l'arquitecte del Girona
L'obra de Quique Cárcel al Girona, el projecte de la seva vida, compleix deu anys
GironaQuique Cárcel va ser presentat com a director esportiu del Girona el dijous 3 de juliol del 2014. "El club s'està fent històric a Segona A. Pocs equips hi han encadenat set anys, per alguna cosa deu ser", valorava, sense arribar a intuir ni el solar en el qual havia aterrat ni tot el que vindria en una dècada inimaginable. "Hem de buscar realisme i fer les coses ben fetes", matisava, collat per una caixa forta plena de teranyines, lluny dels cent milions de pressupost dels quals disposa actualment. Va ser en la misèria econòmica quan va atrevir-se a fer volar la imaginació, plasmant un tarannà que encara es manté: donar oportunitats a futbolistes que no passaven per un bon moment amb l'esperança que Montilivi els despertés. Va crear una identitat dissenyant bons vestidors, alimentant la companyonia i el sentiment de pertinença cap a un club, el Girona, que ho tenia tot per fer.
Deu anys després, els gironins floten de felicitat. En aquest període de temps ha passat de tot. I de tot, vol dir de tot. Dos ascensos a Primera, una classificació per a la Champions històrica i dues permanències més a l'elit defineixen el glamur. Però abans, Cárcel va mastegar sorra fins a convertir els blanc-i-vermells en un gegant de la categoria de plata quan tan sols era un convidat de luxe al futbol professional que sobrevivia com podia. Va perdre dos play-offs d'ascens abans de tastar el caviar per primera vegada; en va perdre un parell més, amb l'afegit d'un descens cruel cap a l'infern, abans de repetir glòria entre els millors. Cárcel ha perdut cabells, però no energia. I ha guanyat un títol, la Supercopa de Catalunya.
El director esportiu barceloní té mil aventures per explicar. De bones, esclar, i de dolentes. De la satisfacció per haver sabut convertir un projecte guanyador, fet a mida, acompanyat per persones de la seva confiança, a la cara més crua, la de les faltes de respecte a les xarxes socials, el desgast o els plantejaments d'engegar-ho tot a pastar fang. El club gironí és el club de la seva vida, però uns minuts més tard de la seva presentació, aquell llunyà 2014, va temptejar amb el llavors president, Francesc Rebled, la seva rescissió perquè no es veia "capaç de treballar en la mateixa línia que el Girona portava". Sort que no va anar a més, perquè, probablement, ni uns ni altres haurien tingut l'impacte per si sols que han tingut anant de bracet.
És difícil d'oblidar la primera decisió: demanar a tres capitans, Jandro, Juanlu i David García, que s'abaixessin el sou perquè el contracte signat no es podia afrontar. Cárcel mai no ha sigut un home de grans celebracions; més aviat ha patit, i Montilivi, en això, hi té la pell endurida. També en l'eufòria, quan no va celebrar el primer ascens com hauria desitjat, perquè al cap hi tenia les reunions que faria l'endemà, on negaria a algun dels herois la seva continuïtat a la plantilla. Prendre decisions va amb el càrrec, sí, però algunes són massa doloroses quan els projectes estan envoltats de relacions personals i de confiança entre les persones. Fer mal és inevitable. Cárcel, una persona de la màxima confiança dels propietaris, que sempre ha rebutjat les ofertes que ha rebut, ha après a alliberar-se i a ser feliç. Però li ha costat.
Més de 400 moviments
Anem a les xifres. Quantes operacions ha tancat? Més de 400 entre traspassos, rescissions, cessions que arriben, cessions que tornen i finalitzacions de contracte, segons el portal Transfermarkt. Quants diners ha rebut? Uns 78 milions d'euros. Quants n'ha invertit? Uns 79. Números gairebé idèntics. El primer moviment va ser la cessió de Jonás Ramalho. El primer traspàs arribaria un any més tard, quan es van pagar uns 150.000 euros al Llagostera per Alcalá. En aquell moment, va ser el fitxatge més car de la història del Girona, que aquest estiu ja ha invertit uns 12 milions en Ladislav Krejci, que s'ha quedat amb el particular trofeu del fitxatge més car, i 9 per Abel Ruiz. La Champions i les seves històries.
El Girona ha jugat 453 partits en aquests deu anys, amb punts àlgids evidents com són sempre les victòries, algunes cridaneres com les aconseguides contra el Barça i el Madrid. L'exigència ha comportat asteriscos, com que part de l'entorn blanc-i-vermell confongués expectatives i entengués com a fracassos temporades que en altres temps haurien sigut inoblidables. Quan un s'acostuma al caviar ja no vol res més, però això no justifica els excessos cap a la figura d'un director esportiu que, per si no en tenia prou amb el pes de la derrota, ha hagut de conviure amb la toxicitat de les xarxes socials. "A casa hem plorat molt [té una filla i un fill]. Jo vaig parar de mirar-les, però els fills són joves, tenen mòbil i han vist de tot. Bromes de molt mal gust. Sogues al coll [se li trenca la veu recordant aquells moments amb la família]. Va ser complicat. També per a la meva dona. És la persona que sempre ha estat al meu costat, em coneix i ho ha patit", revelava en el llibre Endavant, Girona! Les claus de l'èxit.
Connectar amb Míchel, un entrenador que ha millorat l'era viscuda amb Machín, va impedir que marxés, tal com ha reconegut en moltíssimes ocasions. Cárcel s'havia buidat i amb la figura del tècnic madrileny es va tornar a omplir. Ara té feina, però manté la humilitat i els peus a terra: gaudirà de la Champions, només faltaria, tot i que sap que el gran objectiu és mantenir el Girona a Primera Divisió per consolidar-lo. La seva obra, el projecte de la seva vida en el club de la seva vida, encara té capítols per escriure.