És massa aviat perquè el Girona es desanimi

GIRONAPot estar ben content el Girona del punt sumat contra l’Osasuna (1-1), encara que tothom vulgui guanyar sempre, allunyat d’una realitat que ni és ni serà la del conjunt gironí. La permanència no es dona fins al juny, així que fins llavors toca prendre consciència i gestionar bé les frustracions, que n’hi ha i n’hi haurà moltes. Ara com ara, l’equip passa per una mala ratxa. De sensacions i de punts (és fora del descens, de manera provisional). Però això canviarà, així que és aviat per desanimar-se.

“Has vist qui juga?”, se sentia als afores de l’estadi quan va fer-se pública l’alineació. Pregava, buscava i desitjava trobar seguretat el Girona, que va canviar més de mig equip respecte a la derrota a Almeria. Començant pel porter i passant per la línia ofensiva, Míchel, com a mínim, no es va quedar de braços plegats. No podia ser, això sí que no, després d’acabar els últims partits amb sensacions horribles. Però una jornada més no va començar bé.

Va sortir l’onze blanc-i-vermell amb la determinació, constant, d’anar de cara a barraca. Si es podia fer amb un toc, millor que amb dos. Més directe, més vertical, la banda dreta va acumular presència, amb arribades a la línia de fons mai rematades per Taty Castellanos, tot sol en punta barallant-se amb els centrals. Els primers vint minuts van presagiar que el Girona volia canviar, però l’Osasuna aviat va deixar escrit que li costaria.

Tampoc necessiten gaire els contraris per fer mal, amb algun tímid atac en fan prou per posar la por al cos a tothom. Els navarresos, pacients en la creació, van assaltar l’àrea petita del Girona amb una entrada imprevista de Nacho Vidal, que de voler sorprendre va acabar sorprès en veure com la seva rematada sortia fora, quan ja era gol. Els primers murmuris ja eren en una graderia que s’ha tornat resultadista i ja deixa anar algun retret. Que poc li ha durat l’alegria a l’afició del Girona, que fa una mica més de dos mesos s’asseia als seus seients amb una rialla, amb l’inici d’una Lliga que tornava a comptar amb la presència del seu club. Ara s’enfada i es queixa, buscant culpables i exigint victòries que quan s’aconsegueixen tampoc se celebren com cal, perquè es donen per fetes. Sovint falta perspectiva i valorar les coses en la seva justa mesura.

El cas és que després de l’ocasió de Nacho Vidal, l’Osasuna es va avançar amb un golàs de Kike Barja, que prèviament li havia guanyat la posició a Yan Couto. Gazzaniga, com havia fet Juan Carlos en les deu jornades anteriors, tampoc va deixar la porteria a zero. Montilivi, que no estava conforme amb el que veia perquè l’efervescència del principi s’havia anat apagant, va tenir una treva amb el mal humor al límit del descans. Una falta servida per Aleix Garcia va ser deixada per Yangel a l’entrada de David López, que ho va arrasar tot per empatar. De l’idil·li que té aquest escut amb els temps afegits ja en parlarem un altre dia.

I diumenge que ve contra el Madrid

Comparats els rendiments d’un i altre, l’empat ja es podia donar per boníssim. Però el Girona, que sap que la setmana vinent juga al Santiago Bernabéu i no sempre serà festa –hi va guanyar el 2019–, va anar per feina per si podia sortir de la zona de descens fent un salt de veritat en la classificació. Míchel va moure la banqueta i va treure Vallejo i Villa –dinàmics com a revulsius, intermitents com a titulars– per donar entrada a Valery, Miguel, Reinier i Riquelme. Talent i energia, que es demanaven cames.

Tenia millor cara el Girona, tot i que l'Osasuna no s’esborrava ni de conya. No és a la part alta de la Lliga per casualitat, com tampoc el Girona és a la part baixa perquè sí. A l’equip català li falta forma, experiència i, per què no dir-ho, més presència de Cristhian Stuani, que va entrar al minut 80 per si en caçava alguna. No va poder, perquè ja no es va generar gens de perill.