La lluna de mel del Girona s'eternitza a Sant Sebastià

GIRONAAl minut 24 qualsevol equip que anés perdent 2-0 contra la Reial Societat a Anoeta hauria engegat a pastar fang les seves opcions. No aquest Girona, que al llarg de la temporada ha demostrat amb fets que qualsevol persona que vegi els seus partits s'ha de quedar enganxat al televisor o al seient de l'estadi fins que l'àrbitre xiuli el final. L'equip de Míchel no és el millor de la Lliga, però tampoc n'hi ha cap que tingui el seu orgull. Un caràcter que el defineix i que, malgrat que la salvació està més que feta –ja és matemàtica– i els resultats podrien no tenir importància, permet que arribi amb opcions reals d'entrar a Europa: el puntet d'avui reforça la seva candidatura a la Conference League.

Perquè del 2-0 gràcies a una exhibició absoluta del conjunt d'Alguacil en la primera mitja hora al 2-2 del descans i del final hi ha hagut un món de diferència. S'estirava els cabells Míchel, que es veia superat d'una manera que no deixava lloc als dubtes i que semblava demostrar que de les aspiracions a jugar en competicions europees a la relitat hi havia un abisme. Però els intangibles amb els quals competeixen els blanc-i-vermells han capgirat la truita d'una manera com només ho poden fer els equips que se senten especials. I el Girona ho és, i tant que sí. I està preparat per anar a Europa si arriba el cas.

El festival futbolístic de Take Kubo –que ha provocat el penal amb el qual Oyarzabal ha avançat la Reial Societat (un contacte molt justet, s'ha de dir tot) i ha assistit quan s'intuïa la sentència de David Silva– ha estat contrarestat per l'aura que acompanya l'equip de Míchel en les darreres setmanes. El Girona viu una lluna de mel contínua, que ha resistit en un escenari tan complicat com és Sant Sebastià en un moment delicat, amb l'aigua al coll. Sembla mentida, però és veritat.

Podia haver guanyat qualsevol

Ha calgut que se sentís desactivat i que estigués perdent 2-0 perquè ensenyés l'orgull, però quan el Girona ho ha fet, Sant Sebastià ha emmudit. Yan Couto, amb una paràbola magnífica, i Cristhian Stuani, titular per l'absència de Castellanos, han igualat un partit que estava més que perdut. Perquè, de fet, la Reial ha tingut el tercer més d'una vegada, tot i que és cert que el Girona, un equip que no està acostumat a estar-se gaire estona sense la pilota, també havia tingut ocasions en el seu procés de despertar.

Amb l'escenari obert, el partit ha embogit i hauria pogut caure de qualsevol costat. Gazzaniga ha evitat el gol amb grans intervencions, perquè Kubo i Silva han estat un malson. Juga molt bé, la Reial Societat. Però també l'equip català, que ha vist com Remiro s'anticipava a una oportunitat d'Iván Martín que encara hauria fet més grossa la gesta.

Cap dels dos volia empatar i el futbol s'ha convertit en un bonic espectacle en què el porter argentí del Girona, que s'ha quedat en inferioritat per l'expulsió d'Oriol Romeu, ha sobresortit en el tram final –en què els locals han demanat un munt de penals inexistents, com si no n'haguessin tingut prou amb l'assenyalat–, traient el peu com si jugués a handbol, en un llançament d'Aihen, i respirant profundament quan la fusta, que ja havia escopit un xut del mateix Aihen, n'ha desviat un altre de Carlos Fernández. Al final l'ha tingut al contraatac el Girona al minut 94, però no cal gastar tota la fortuna el mateix any.