Yangel Herrera: "El lloc on em vaig educar no era fàcil: podies morir o acabar a la presó"

GironaLa inseguretat a Veneçuela és un dels mals del país. Pràcticament no se n'escapa ningú. El jugador del Girona Yangel Herrera (1998) va criar-se en una època en què les taxes de criminalitat eren les més elevades del món. Durant la seva infància, les enquestes revelaven que tan sols el 19% dels veneçolans no tenien por de caminar de nit pels carrers i gairebé un quart dels enquestats indicaven que o ells o algú de la seva família havien sigut atracats l'últim any. En aquest context va créixer Herrera, que de menut també va patir, i explica a l'ARA abans del derbi contra l'Espanyol d'aquest dissabte (21 hores, Movistar LaLiga) com s'ho va fer per tirar endavant en un entorn poc favorable.

Traslladem-nos a La Guaira, el teu lloc de naixement. Què s'hi feia, allà?

— Jugar a beisbol [riu]. Com a tot el país, vaja. Allà és l'esport rei i el primer al qual em va dur el meu pare. Per a nosaltres té tota la lògica, ho hem mamat des de petits. Tothom fa partidets al carrer, amb els amics, els veïns. És part de la nostra cultura. Te la implanten i després tu decideixes. Vaig arribar a jugar-hi en una acadèmia, però mai em va enganxar.

I el futbol quan comença?

— Quan se separen els meus pares em trasllado a viure a Maturín, una altra ciutat. Allà tirava el futbol i jo em passava tot el dia amb la pilota, anant amunt i avall amb els meus cosins. Devia tenir uns nou anys, més o menys.

Vas ser una criatura feliç?

— Sí, sí. Puc dir que sí. He tingut vivències de tota mena i especialment he viscut molta duresa, però sí. Perquè a casa m'han educat molt bé i sense això no seria el que soc avui. Als barris, a la primera que un pare o una mare es descuidava del seu fill, aquest es desviava del camí. A mi no m'ho van permetre, i el futbol també em va donar la possibilitat d'envoltar-me d'altres ambients.

I si et desviaves, què passava?

— Coses dolentes. A La Guaira hi havia molta delinqüència, on jo vivia hi havia molta delinqüència. Primer no ho entens, perquè no tens l'edat per entendre-ho. Els meus pares em prohibien segons què i jo m'enfadava, discutia amb ells. Si els meus amics podien fer-ho, per què jo no? Per què no podia sortir amb ells? Per què no m'ho deixaven passar bé? Per què no podia trepitjar una festa? Però el que estaven fent era el més correcte per a un fill, i tant que ho era.

Es preocupaven per tu, esclar.

— Era una constant, havies d'estar pendent de tot les 24 hores del dia. Aquella era la rutina, vigilar tota l'estona, perquè quan sorties de casa ningú no es quedava tranquil. Mai sabies què passaria. Van matar-me un cosí i vaig veure com se l'enduien. Quan et passa això, t'ho prens tot d'una altra manera. Et toca madurar per força.

Com assimila un nen aquesta realitat?

— Entenia que si formaves part d'aquell món, eres propens al fet que et passessin segons quina mena de coses. Tothom era conscient que si tenies determinats hàbits podies morir o acabar a la presó. Era el risc real. ¿Em podia haver passat a mi? No ho penso, perquè jo no formava part de tot allò. Però he perdut molta gent que es va criar amb mi, amics i companys que avui no hi són. Sento que per a l'edat que tinc he viscut massa coses, però potser per això ara he après a gaudir dels petits plaers i viure la vida plenament.

La pilota va ser un refugi?

— No del tot, perquè al principi la relació amb ella era molt informal. Jo jugava perquè m'ho passava bé. M'agrada molt, el futbol. Feia tot el que fes falta per jugar-hi. És el que m'ha fet moure, no hi havia ni pla B i m'era igual perdre'm qualsevol cosa, el primer era el futbol. I els estudis no m'interessaven, només el futbol.

Saltem endavant en el temps. Amb 19 anys fitxes pel City Group i t'envien a Nova York.

— La selecció de Veneçuela va ser una vitrina que va permetre que em mostrés a escala internacional. I quan m'incorporo al City la pel·lícula canvia, el salt no té res a veure. Primer em van deixar al New York, però la idea final era aterrar a Europa. Allò va servir perquè l'impacte no fos tan gegant i m'anés fent a la idea del que havia de venir.

Un altre canvi, un més.

— Vaig anar-hi sol, com quan vaig marxar de casa per apostar definitivament pel futbol als 13 o 14 anys. Culturalment, he vist moltes coses diferents. Per força perds la por, si en tens. Perquè t'has d'espavilar, ningú no ho farà per tu. I sentir-te bé: si estic a gust a casa, estic millor al camp. Això ho he comprovat quan he creat la meva pròpia família. I sé què vull per a la meva filla, inculcar-li els valors que em van inculcar els meus pares.

Parlem del derbi. L'any passat jugaves a l'Espanyol.

— Hi tinc una espina clavada, perquè amb les lesions no vaig poder donar el que jo sé que puc donar. Es nota que és un club històric. Potser no passa per la seva millor època, però quan hi ets a dins sents que és una gran institució.

A Girona hi estàs bé?

— M'ha sorprès positivament, la veritat. Hi estic molt content i al vestidor estem molt units, som gent jove i noble, sense malícia entre nosaltres. I quan treballes en un bon ambient, aquest es trasllada a la gespa. Tenim un grup amb nivell per salvar la categoria, però no ens podem desviar de la bona feina que estem fent.

Si marques el celebraràs?

— Esclar. Els gols s'han de celebrar sempre.