"El Liverpool a Montilivi? M'és igual, jo vaig a veure el Girona"
Josep Maria i Joan Fonalleras, pare i fill, transmeten la passió pel club gironí d’una generació a l’altra
GIRONA"Quedem a les 19.30 hores, l'any de la fundació del club", proposa Joan Fonalleras. Com negar-s'hi, esclar, si la intenció és descriure les emocions que el Girona fa sentir als habitants de la seva ciutat. A gironins que han mamat el club des de petits i que han transmès el sentiment d'una generació a la següent. Al Joan –i a les seves germanes– l'hi va transferir el seu pare, Josep Maria Fonalleras, que, a la vegada, el va rebre del seu, Josep Fonalleras. Ara piquen pedra amb els nebots i els nets.
”Quan era petit, el pare em donava una pesseta i em feia anar a la plaça Sant Agustí a comprar fulls de resultats. D'aquesta manera ens assabentàvem del que havia fet el Girona quan jugava lluny de casa, gairebé sempre a Tercera Divisió. Si no compraves el full, no ho sabies. Llegies i cridaves «Hem guanyat a Manlleu», i te n'anaves a dormir content", diu el reconegut escriptor amb certa nostàlgia. Cap dels dos s'imaginava que aquest dimarts l'equip del seu cor rebria el Liverpool en un partit de la Lliga de Campions que necessita guanyar si no vol acomiadar-se massa aviat de la fita més gran que ha aconseguit mai en la seva història (18.45 hores, Movistar). Tots dos ho tenen clar: “Guanyarem”. En primera persona, perquè ells també en formen part.
"Quan m'aixeco i sé que aquell dia juga el Girona, dins meu noto alguna cosa. Em passa sempre, cada vegada", diu el Joan, que desprèn l'energia de qui sent que tot és possible. "Jo no vaig a veure el Liverpool, vaig a veure el Girona. Com he fet i faré sempre, amb independència de la competició, el rival i la categoria. I el vaig a veure guanyar. Perquè no hi ha res comparable a l'equip de la teva ciutat. El sentiment identitari no es pot perdre", afegeix, abans que el pare li prengui la paraula. "El Girona, en el seu moment, va anar creant una mitologia d'equip pròxim, perquè hi tenies gent jugant. L'avi d'en Joan havia jugat a l'Strong, un equip precursor de l'actual. I a casa teníem la influència d'en Fèlix Farró, que es va casar amb la meva tieta. Era tota una institució, impressionava. El recordo en fotografies de les primeres alineacions dels anys trenta, amb el cap embenat. També un cosí de Banyoles hi va jugar; un altre cosí, el fill d'en Fèlix, va ser defensa... No era una època de somnis, però sí de pertinença".
El Joan (el net) també va defensar l’escut del Girona. "No era gaire bo. Vaig començar fent-hi de jugador, però no va funcionar. Als deu anys era porter i estava fora del club", confessa. Com a gran fita, va aturar un penal a Justin Kluivert, ara davanter del Bournemouth. "Durant el partit me'n van fer nou, però aquell xut el vaig parar". Tornem al relat. "He patit molt per l'equip. Seguint-lo per la ràdio quan no viatjava i veient-lo a Montilivi amb el pare. Quan jo vaig néixer, el 1998, estàvem a Primera Catalana. La infantesa la vam passar entre Segona B i Tercera; i al cap de deu anys vam pujar a Segona. I he viscut l'època bona, amb en Granell, l'Eloi i en Pere Pons". En Josep Maria no té records gaire profunds de Vista Alegre, el primer estadi del club, més enllà dels venedors que oferien caramelos i chicles Darling, perquè va arribar al món el 1959 i els gironins van instal·lar-se a Montilivi el 1970. "Vaig ser a la inauguració. Vosaltres no sabeu què eren aquells Trofeus Costa Brava que s’organitzaven. Nosaltres flipàvem. Però tot ha sigut sempre molt familiar, sense les parafernàlies actuals del futbol professional”.
La Champions era impensable
La classificació dels gironins per a la Lliga de Campions, com a tothom, els va agafar per sorpresa. “Ser-hi és l'hòstia, així de clar. Vaig anar a París i vam perdre, sí, però tornaria a anar-hi ara mateix”, explica el Joan, que va endur-se al Parc dels Prínceps una fotografia en què apareixia el seu pare, el seu tiet i el seu avi a l’estadi de Vista Alegre feta fa més de 50 anys. “Em va emocionar molt, perquè reflecteix la continuïtat generacional que li estem donant”, se sincera el Josep Maria. “Era una nit per pensar en la gent que estimem”, respon el Joan.
També hi ha espai per debatre sobre la gestió del club. “Hi ha una fractura amb l'afició, és cert. La imatge del primer dia, contra el Feyenoord, va ser trista. Però la gent també ha de fer autocrítica, perquè la competició ens queda gran a tots”, opina el Josep Maria. “Quan som a Montilivi no em fa l’efecte que juguem la Champions. Molts amics, amb els quals hem fet aquest viatge junts, no se la poden permetre econòmicament, i ara ho hem de viure separats. Havia de ser un premi per a tots, però no hi ha hagut facilitats”, lamenta el Joan.
“Abans de pujar a l’elit per primer cop, en els meus articles escrivia «Ens veiem a Primera, Joan». És evident que el Girona ens ha apropat com a pare i fill”, diu el primer. “Sense això, la relació seria diferent, sí. No sabem com, però no seria igual”, contesta el segon. “Sigui com sigui, el que sentim és molt bonic”, afegeixen.