Míchel Sánchez: “Nosaltres jugàvem al carrer i érem anònims, els joves d’ara estan massa exposats”

Caldes de MalavellaS'acosta lentament, concentrat en el seu telèfon mòbil. A la pantalla, el traductor al català. "Busco una paraula que no conec, per entendre un article que estic llegint", confessa Míchel Sánchez (Madrid, 1975). "Podem fer l’entrevista en català, m’anirà bé per practicar-lo", diu l’entrenador d’un Girona que visita el Fuenlabrada (14 hores, Movistar LaLiga) disposat a esmenar com més aviat millor un inici complicat que l’ha situat a la zona de descens.

S’ha fet molt viral a les xarxes socials el fet que estiguis utilitzant el català.

— Faig cas dels consells de la meva mare, que sempre m’ha dit que m’esforci per adaptar-me allà on vagi. No és res especial, sincerament. És una qüestió d’empatia, de desxifrar una mica millor aquest club i la seva ciutat. Perquè no només soc l'entrenador del Girona, aquí hi visc, ara és la meva ciutat, soc un ciutadà més. I si es parla el català, com a mínim el vull entendre per poder interactuar amb les persones. Dominar-lo ja em portarà més temps, que l’idioma em resulta un pèl complicat, sobretot quan parleu de pressa [riu].

Els resultats no arriben del tot, però en els últims partits la teva proposta ja s’intueix d’una altra manera.

— És cert, ara ja es comença a veure el Girona que vull. L’equip ve d’una idea diferent i estem immersos en un nou camí. La plantilla està dissenyada pel joc que vull practicar, pel que sento que hem de fer, però és molt jove, i això necessita un procés, sobretot de competitivitat. Cada dia estem més a prop del que busquem: ser un bloc fort i que reparteixi alegries. Oblidem-nos de sistemes, s’ha d’instal·lar una mentalitat ofensiva. La taca que posaria és que ens falta continuïtat, però tinc l’esperança que la situació canviarà.

Allò que no coneixem ens sol generar desconfiança. Per què creus que passa?

— Per la incertesa que provoca. Si ho acompanyem de bons resultats, sembla que tothom veu la llum. Quan això no passa, com és el cas, apareixen els dubtes. Dins del vestidor no n’hi ha, això ho puc assegurar. Hem de pensar que els futbolistes juguen exposats com no ho havien fet mai, perquè l’estil exigeix riscos, però a la vegada hem de treure punts. La nostra filosofia implica que l’equip vagi cap endavant, seduir mitjançant aquest atreviment. I no ens desviarem, eh.

Doncs el més fàcil habitualment és estripar-ho tot quan va malament i anar a un mètode més segur, si és que n’hi ha.

— Crec, honestament, que això és un actiu que es veurà amb el pas de les jornades. Tinc una espina clavada perquè em sento molt valorat i ho vull retornar amb punts. Però aquests punts els vull sumar amb la meva idea, sense enganyar-me a mi mateix. Donarà resultats, n’estic segur. Ho aconseguirem sent proactius i dinàmics, identificant l’aficionat amb el nostre treball.

Parles d’una plantilla jove. La societat ha canviat i ara hi ha més facilitats en recursos, però potser està significant l’efecte contrari, amb menys sacrificis.

— El futbol base ha evolucionat a millor, però l’aparador ha provocat que els joves aterrin a l’elit amb un ego massa elevat pel que han fet a la seva trajectòria. Aquests errors s’han de corregir, perquè cal tenir la humilitat per entendre que el creixement no s’atura. No sé quins són els motius, potser ningú no els ha educat o els han protegit en excés. El que està clar és que estan massa exposats, que es retransmeten tornejos de nens molt petits i que qualsevol nen amb tretze anys ja té representant. Per a mi és un error.

A la teva època de futbolista, què passava?

— Tothom sabia que jo destacava, de petit, però mai m’havien posat cara, no era el protagonista. Ara qualsevol ho és i alimentem un ego que encara s’està formant, sense haver madurat. Moltes vegades s’és important massa aviat per a les famílies, els amics i la gent. Nosaltres jugàvem al carrer i érem anònims; mira ara els juvenils, quants seguidors tenen a les xarxes socials. Tenen nutricionistes, fisioterapeutes, mil persones a la seva disposició i unes condicions de luxe. I s'està perdent l’essència més elemental de totes, el fet de jugar per jugar, i, com a conseqüència, demostrar. Avui és "Posa’m al camp perquè t'ho demostri" i no funciona així, perquè és "Demostra-m'ho i t'hi posaré".

Quins equilibris fas, al vestidor del Girona?

— Per dir dos noms: a Ureña li exigeixo que no s'entreni malament cap dia, mentre que si Stuani un dia no està bé no em preocupa. Per què els tracto de maneres diferents? Stuani ja sé qui és, s'ha construït un estatus i ara ens n'oblidem, però, abans de ser Stuani, fa 15 anys va ser Ureña. Ureña està per fer, encara que hagi arribat fins aquí. Aquest és el concepte al qual em refereixo. Ja els deixo que s’equivoquin, prenent decisions al camp, perquè s’han d’equivocar, només així poden créixer, però necessitem resultats. L'altre dia la meva dona em va fer obrir els ulls dient-me que soc jo qui no s'ha d’equivocar, que soc a Girona per guanyar. I és cert, tot això no valdrà si no tenim resultats. Per això els exigeixo, també als joves.

Veure’s en descens afecta gaire?

— Ho hem de traduir en un efecte positiu que ens estimuli per sortir d’allà. I estar junts, perquè les sinergies que es creïn fora del camp es veuran sobre la gespa. Evolucionarem agermanant-nos, connectant entre nosaltres, perquè Ureña pot ser qui li doni una assistència de gol a Stuani. Quan les coses van malament, t’uneixes, tothom rema en la mateixa direcció. Aprofitem-ho.

S’han perdut peces del vestidor aquest estiu que, juntament amb les que han anat marxant en els últims anys, fa que la identitat s’hagi debilitat.

— Doncs haurem de compartir lideratges i esperar que alguns futbolistes facin un pas endavant. Tant jo com Quique Cárcel volíem que renovés Aday, però no va poder ser. Ell hauria sigut important per tot el que representa, per la feina que fa al vestidor, pel sentiment de pertinença. Els referents coneixen el club, la ciutat, saben quan s’ha de donar un toc d’atenció i com s’ha d’entrenar en cada moment. Això el Girona ho ha de tenir, i si no hi ha Aday, Gumbau, Pere Pons i Granell, s’haurà de suplir. De manera natural, però.

Tu no els tries, els líders?

— De cap manera, en això no m’hi poso. Han de ser ells, els que assumeixin el rol. El futbolista a qui mai pot enganyar és al seu company. Si algú es fa el líder sense ser-ho, no triomfarà. I jo no puc donar galons a ningú. Potser Stuani és un líder dins del camp, però no a fora. Què sé jo? I si no li surt? El forço? No, no ho faré. Jo el que puc fer és que dos caràcters diferents s’avinguin, perquè si estan allunyats fora del camp, també ho estaran a dins, i no ens interessa. A més, vull deixar clar que les coses moltes vegades no són el que semblen.

Què vols dir?

— Al·lucinaríeu, si sabéssiu qui fa de líder, en un vestidor. Qui menys ho aparenta és qui sol ser-ho. A Girona, si et fas una composició del lloc, ràpidament penses en Stuani, Juanpe, Borja o Juan Carlos. D’acord, però parlem d’Arnau, amb 18 anys no s'arronsa, té una personalitat de l’hòstia i potser d’aquí quatre dies es fa sentir. O Terrats, que no parla mai, però pica pedra cada dia i és un referent per al planter. ¿Recordes allò del futbolista anònim que he dit abans? Doncs Terrats ho és, perquè té uns valors i se li poden copiar moltes coses. Però els lideratges no sorgeixen de la nit al dia.

Com ho detectes?

— En els petits detalls, perquè no estic les 24 hores al vestidor. Però em fixo en els àpats i en els viatges, qui està envoltat i qui va a la seva. I ho detecto, perquè em correspon saber-ho. Això és informació, i vull saber com respiren, si passa res, si tot va bé. És que la vida és això, relacionar-nos, parlar, conversar, intentar ajudar-nos els uns als altres.