"Hem patit i plorat molt": Girona acarona les estrelles en una festa inoblidable

GIRONANo hi cabia ningú més, no es podia ni caminar. 30.000 persones van sortir als carrers de Girona per commemorar l'extraordinària temporada d'un equip de futbol que perdurarà per sempre. Generacions de gironins en parlaran, de l'equip de Míchel. "Jo el vaig veure jugar", diran presumint. Sota l'himne de la Lliga de Campions, una melodia que ressonava a les goles de tots els que abarrotaven la plaça del Vi, grans i petits retien homenatge a l'equip i respiraven felicitat en una festassa que va començar a mitja tarda i va acabar al vespre, amb concerts a la Copa.

Més que cap altre dia, captar els sentiments de les persones va ser senzill. "Ens esteu fent viure un dia molt especial", va dir Delfí Geli a la gent congregada. Es nota a quilòmetres que la connexió entre els jugadors i els aficionats batega amb una química especial. "Junts som més forts: som invencibles i immortals", es va sincerar Míchel, el més aclamat de tots plegats, abans de declarar el seu amor. "Amb la meva família hem recorregut les vuit comarques i ens han enamorat. Els racons i els paratges de Girona són meravellosos. I aquests jugadors... han fet el millor futbol d'Espanya i de tot el món". Semblava l'amo del planeta.

"No oblideu d'on venim"

Van compartir llàgrimes de derrotes que es clavaven, cadascuna com un punyal que els feia sagnar l'ànima. Avui comparteixen llàgrimes d'alegria per haver format part d'un any històric. "Aquí hem patit i hem plorat molt. No oblideu mai d'on venim. Mereixem mil temporades com aquesta", va cridar Juanpe, tot un símbol. "Vull recordar la gent que s'ha deixat la vida per aquest club, en projectes menys brillants, i ja no hi és", va comentar Borja.

El 2007, als jugadors del Girona tan sols els esperaven un grapat de persones per festejar l'ascens a Segona B. Anaven amb els seus cotxes, tocaven el clàxon, i la gent, que devia pensar que qui eren aquells sonats, amb prou feines els reconeixia. N'ha vist de tots colors, l'entitat, que fins i tot ha fet rues per celebrar una derrota. Va ser el 2013, amb Rubi a la banqueta. Actualment tot s'ha transformat, encara que la gent gran es pessiga els braços creient que el que veu no és veritat i que els petits no es creuen que aquest club es passegés, no fa gaire, per categories amateurs. Han crescut pensant que guanyar és habitual. Fan enveja. "He viscut tres rues i cada cop hi ha més gent. El futur és blanc-i-vermell", va dir Quique Cárcel, en harmonia i pau.

La promesa de Portu

Stuani, la gran llegenda, al·lucinava. "Ens fa molt feliços veure-us lluint aquesta alegria tan immensa. No hauríem pensat mai fer el que hem fet". El capità va assumir la responsabilitat d'anar passant el micròfon. Ho feia encantat, i no es van escapar alguns dels grans noms: Couto, Èric, Aleix –que va ensenyar la nova samarreta, ja filtrada–, Savinho, Tsygankov i Dovbyk. Tant Stuani com Míchel i Portu van parlar en català. Que ho fes el murcià va ser una sorpresa. "En l'ascens del 2017 vaig dir-vos que el Girona seria de Champions i s'ha fet realitat". A Montilivi l'estimen tant que no el deixaven ni parlar, tot i que va tenir temps de fer una promesa: "Ens deixarem la pell perquè aquest somni no s'acabi mai". "Es fan realitat, sí", hi va afegir Valery. "Això quedarà per a tota la vida", va valorar Miguel.

En el fons, els gironins no són conscients de res del que els està passant. Trigaran anys a saber-ho. Ara són feliços, i amb això n'hi ha prou. Perquè són de Champions, una competició que descobriran al setembre. Però ja acaronen les estrelles.