"Hem de deixar de pensar com a catalanets i fer-ho en gran"

GIRONAL'1 de setembre del 1985, Joan Sagué (Girona, 1967) va debutar amb la samarreta blanc-i-vermella en un partit de Tercera Divisió, a Lloret. "Vam guanyar 2-3", recorda. L'entitat gironina no vivia uns anys fàcils. Feia tres cursos que estava enfangada a Regional Preferent i enllaçaria unes temporades en què el sostre seria, com a molt, la Segona Divisió B. I de problemes, tots els que vulgueu: del que menys es parlava a la ciutat era de futbol. El caos per aconseguir quatre duros i solucionar els deutes eren el pa de cada dia. Però tornem a Lloret i a l'estrena d'un futbolista que no seria un qualsevol. "Com són les coses, que aquell dia no havia de jugar. Ho vaig fer per la desgràcia d'un company, en Francesc Valero. Era ell qui havia de ser titular, però es va trencar quinze dies abans. I em van fer sortir a mi". La setmana següent va vestir-se de curt per primer cop a Montilivi, en la derrota contra el Mollerussa (0-1). A l'estadi hi havia una entrada discreta, amb tan sols uns centenars d'espectadors. "Res a veure amb ara, ni de conya", argumenta el que ha acabat sent el tercer futbolista amb més partits de la història del Girona, amb 306, repartits entre el 1985 i el 1993. "Alguna cosa devia fer bé, no?", es pregunta. Els dos primers, Isidre Sala i Fèlix Farró, van morir fa un temps, i això situa Sagué com el futbolista viu amb més partits. És història d'un club que aquest dissabte visita Las Palmas (14 hores, Movistar LaLiga).

"Hi havia camps que eren fotuts i desagradables. Tinc molt present una temporada que vam tenir una rivalitat duríssima amb el Manlleu, on vam haver d'anar entre setmana perquè el partit original s'havia suspès. L'ambient era molt hostil. O tots els camps de terra de Barcelona que ens esperaven els diumenges al matí. Sortíem de Girona a les vuit, i cap al Júpiter o l'Horta, amb les pilotes Mikasa. I més endavant, viatjar a Alcoi, Iecla, El Pilar de Horadada, Tomelloso... Buf, aquest de Tomelloso ens va tocar un 30 de desembre. Autobús, carretera i manta. Tornar a les quatre de la matinada i fer filigranes per estudiar l'endemà", reflexiona el gironí, que mai va arribar a dedicar-se plenament al futbol. Després del Girona fitxaria pel Figueres, que havia estat a punt de pujar a Primera però que havia baixat a Segona B. "En els desplaçaments viatjaven l'entrenador, el delegat i en Ricardo Soley, que feia d'encarregat de material, de massatgista i de tot. Si no comptem els jugadors, eren tres".

"A Montilivi ens feien entrenar a les 19 hores i tres cops per setmana. De fet, com a professional mai no he tingut sessions al matí. Era com ara qualsevol nano, que surt de l'escola i va amb el seu equip", especifica Sagué, un dels darrers lliures, com es coneixien abans alguns centrals de l'època, segons el sistema tàctic que s'utilitzava. "Primer era més marcador, però com que era ràpid i em posicionava bé al camp vaig canviar les funcions. Jugàvem amb defensa de tres (dos marcadors i el lliure) i dos carrilers". "Abans els defenses no eren els protagonistes –matisa–. I ens criàvem al carrer. Soc del barri de Sant Narcís, allà em vaig formar".

Reunions al despatx de l'alcalde

Sagué és director de la delegació de Figueres de l'assessoria d'empreses Grup Gestió Girona, on fa vint anys que treballa. "Vaig fer la carrera d'econòmiques i soc assessor fiscal. Si hagués jugat més seriosament a futbol potser no m'hauria d'aixecar, però el despertador sona cada dia a les 6.45 hores [riu]. Les jornades són llargues, sí", exposa. Al despatx no hi ha res que indiqui la seva trajectòria futbolística. "Només tinc el clauer del Girona per a les claus de casa". "El caràcter que tinc com a persona el reflecteixo tant al camp com al despatx. Em caracteritzo no per la virtuositat, sinó pel treball, la regularitat i per ser un jugador d'equip".

El seu lideratge a Montilivi va fer que hagués d'intervenir, al llarg dels anys, en els nombrosos conflictes econòmics entre club i plantilla. "Va haver-hi moltes crisis. La de Salamanca, per exemple, que ens plantem allà depenent de nosaltres per pujar a Segona, però amb una junta gestora governant, i en sortim desencantats del Girona. Pensa en la pressió que tenia. Amb 24 anys, sent des de feia uns quatre anys capità o uns dels capitans, i anant al despatx de l'alcalde Joaquim Nadal per veure què fèiem o què no fèiem". Si els adeus mai no són fàcils, el de Sagué no en va ser cap excepció. "M'estimo el Girona, però vaig marxar-ne cremat. I això que sabia que traïa molta gent, perquè em tenien molt ben considerat. Però havia de mirar per mi".

L'exdefensa blanc-i-vermell no es perd cap partit del Girona a l'estadi des de la seva localitat a preferent. "Quan hi anava amb el meu pare jugàvem davant d'equips que no sabia ni situar-los al mapa. Vèiem el Torneig Costa Brava, amb el rètol d'Empuriabrava allà al darrere. Els coixins vermells, el que venia caramels a la graderia... Jo he vist tot això, i a Montilivi s'hi ha fet una comunitat molt bonica. El moment actual és espectacular, tot i que encara tenim la mentalitat dels catalanets de creure que no pot ser que ens vagi tan bé, que ens passarà alguna cosa, i afrontem els partits patint. Potser hem de començar a deixar de pensar com a catalanets i fer-ho en gran per somiar. No estem per rebutjar alegries; gaudim-ne, que no té preu: perquè ens estem posant a la Champions fent el millor futbol de la Lliga, però de llarg", finalitza.