Delfí Geli: "He vist companys que no podien alimentar els seus fills perquè no cobraven"

GironaL'any 2022 ha sigut molt productiu a Montilivi. El Girona, per fi, va assolir l'ascens a Primera. Un moment de joia absoluta per al seu president, Delfí Geli (Salt, 1969), que el considera el club "de la meva vida". Va debutar-hi el 1986, s'hi va retirar el 2005, ha viscut els dos salts a l'elit i ningú no ha ocupat durant més temps la llotja de l'estadi. Geli conversa amb l'ARA hores abans que l'equip jugui aquest dijous contra el Rayo Vallecano (17 hores, DAZN) en el retorn de la Lliga després de l'aturada del Mundial.

Parli'm del seu primer partit amb el Girona.

— Vaig estrenar-me per Fires, en un partit a casa contra el Nàstic. Érem a Tercera i vam guanyar 3-2. Em van fer el penal del gol del triomf. Jo era juvenil i sub-20, es va trencar un futbolista del primer equip i em van cridar a mi. Va ser especial perquè havia arribat al club sent infantil, amb 14 anys. Seguia l'equip allà on fos, tot i que abans els desplaçaments eren curts. Habitualment jugàvem a les comarques gironines. 

Tot era molt més normal que no pas ara, oi?

— Vivia amb els meus pares. De fet, aquell dia vaig dinar a casa i després vaig anar cap al camp, però no recordo gaires detalls més. Abans el futbol era diferent, ens entrenàvem tres o quatre cops per setmana i havíem d'estar al vestidor al voltant d'una hora i mitja abans de començar. La gran majoria érem joves de Girona i els que venien de fora s'ajuntaven per anar amb el mateix cotxe.

Ha viscut l'evolució d'un club que gairebé ningú no seguia.

— Amb prou feines hi havia dos diaris que escrivien habitualment i alguna ràdio en parlava, però ni molt menys hi havia programes exclusius com hi ha ara. Com a capital de província se seguia, però no hi havia expectatives. El que hi havia era dificultats per subsistir, això sí. No hi havia molts socis i els que hi havia els coneixíem. Mirava a la graderia i sabia qui eren els espectadors. L'afició s'anava desencantant perquè els resultats no arribaven. Veure famílies o nanos era molt complicat, els que venien eren els de tota la vida.

Futbolísticament, comença al Girona i acaba al Girona.

— No tinc un bon record del meu comiat, perquè en el meu darrer partit vam baixar de categoria per la diferència de gols. Però quan miro enrere només sento agraïment. El Girona és el meu club des que tinc ús de raó, he crescut aquí, és casa meva. Gràcies a això he viscut moltes coses. Em van donar una oportunitat i he tingut vivències incomparables. 

Quin valor li dona a la transformació dels últims anys?

— Sempre m'havia preguntat per quina raó el Girona no arribava mai a l'elit. No entenia per què no érem capaços de fer-ho o per què no teníem un cop de sort. No se m'obliden les històries dures que hi he viscut, com veure companys que no podien alimentar els seus fills perquè no cobraven. Afortunadament, entre tots hem capgirat aquesta situació. Però no podem perdre el nord i creure que podem fer segons quins passos als quals ni hi aspirem. La realitat ens diu que s'ha d'anar a poc a poc, construint una base que ens faci més forts i més ben preparats.

Fa 8 anys que és al càrrec, només igualats pel president Benjamí Colomer.

— Això és anecdòtic, perquè el més important és l'estabilitat que hi ha des de l'arribada de la nova propietat. Els resultats s'han donat, encara que en les derrotes no ho hàgim vist. Hem pujat, hem baixat, hem estat molts anys a la part alta de Segona. Mirem què diu la història: com es consoliden els clubs? Excepte pocs, tots han tingut patacades. Per què hem de ser l'excepció? El que hem de destacar és que, quan les hem rebut, no hem perdut la paciència i hem continuat treballant.

Fàcil no ha estat, sens dubte.

— Semblava impossible tornar a Primera, tothom deia que el play-off era maleït. Però al contrari, les derrotes ens han alliçonat cada temporada i a la llarga ens han fet millors. I és així, no busquem altres motius, perquè no existeixen. Ens esforcem a fer tot el possible per continuar a l'elit, però hem de tenir present l'exigència que comporta el fet de ser on som.

Ara que s'afronta el segon viatge a Primera, quin aprenentatge li agradaria que hagués deixat el primer?

— Que no s'ha d'abaixar mai els braços, perquè hem superat moltes coses que no eren senzilles. Va ser fotut aixecar-se l'endemà de l'Elx (2020) o el Rayo Vallecano (2021) i trobar l'esperit adequat per no rendir-se. I que cal anar pas a pas, gaudint de l'experiència, sense donar res per fet. Què toca primer? El Rayo? Doncs intentem guanyar-los.

Després s'obrirà el mercat d'hivern. Anem al gra: ¿el Barça ha vingut a buscar Arnau o esperen moviments grossos per altres noms?

— No hi ha res, de veritat. Però no som il·lusos, sabem que si tenim futbolistes que ho fan bé i criden l'atenció, hi ha la possibilitat que ens els fitxin. Nosaltres també volem jugadors d'altres clubs i costa molt retenir algú quan es donen les circumstàncies que un gran el vol, s'ha de respectar el seu desig. Però si això passa, el club ha de tenir la seva recompensa, perquè hi ha una feina al darrere que té un valor. Si una bona venda ens ajuda a tenir més recursos i ingressos, no ens autoenganyarem dient que ningú no marxarà perquè serà inevitable.

Per acabar, en quin punt està la recerca de terrenys on es construeixi la futura ciutat esportiva?

— No ho anunciarem fins que tinguem certeses assegurades. Hem buscat molt i hem estat a punt de comprar, però no tenim un acord tancat ni res per l'estil. Fa vuit anys que en parlem, és veritat, però trobar un terreny no és fàcil. Tenir una ciutat esportiva ens faria fer un pas més, perquè podríem cuidar millor el talent que surt de les categories inferiors. Hem tingut moltes converses sobre el tema, però no hem avançat més. Quan hi hagi alguna cosa, la direm. Esperem que sigui aviat, tot i que no sabria posar una data.