El Girona torna a Primera, on els somnis es fan realitat

GironaNomés cal donar una ullada al vestidor del Girona per detectar la felicitat. No hi ha cap jugador, tècnic, analista o directiu que no somrigui, aquests dies. Formen part dels millors, una fita que esperaven des de fa tres anys, dos mesos i vint-i-quatre dies. Un càstig excessiu, com desmesurada serà l'alegria que experimentaran al flairar la gespa de Mestalla. La mateixa que tindran el més de mig miler de seguidors que es desplaçaran a València per viure el retorn del Girona a Primera (19.30 hores, DAZN LaLiga), la categoria on els somnis es fan realitat.

"Sí, és cert, a Primera passen coses inimaginables", assegura Xavier Luján, un abonat blanc-i-vermell que quan era un marrec de només sis anys, el 1979, es va fer una foto amb Javier Subirats, futbolista del Girona cedit pel València, abans d'un duel de Copa entre tots dos equips a Montilivi. "Soc valencià i els meus avis eren veïns dels pares de Subirats. Quan ens van trucar per dir que hi hauria aquest partit, vam anar-lo a trobar i m'hi vaig fer la foto, per tenir-la de record". Aquella imatge va quedar conservada i, amb el pas del temps, oblidada. Fins que el 2018 el València tornava a visitar l'estadi i els mitjans de comunicació, buscant alguna connexió i precedents entre uns i altres, van escriure sobre Subirats i aquella eliminatòria. La resta és al·lucinant.

"Navegant per les xarxes socials, em vaig trobar la foto. L'havia publicat el diari Levante. Va ser impactant, em vaig quedar sense paraules", expressa Luján, que continua: "Llavors, els vaig escriure per dir-los que aquell nen petit era jo. I, de passada, vaig provar sort i vaig demanar si podien posar-me en contacte amb Subirats per repetir-la, però sent els dos una mica més grans (riu)". Dit i fet, Subirats –que va jugar al Girona perquè el van destinar a fer el servei militar a Sant Climent Sescebes– no només tenia previst anar a Montilivi a veure el partit de Lliga, sinó que va mostrar-se encantat de repetir la instantània. Luján ja no tindria un tresor sinó que en tindria dos.

Havien passat 39 anys. "Vam quedar a l'esplanada de tribuna, va ser un moment preciós. Em va fer molta il·lusió per tots els records familiars que allò representava. I Subirats m'agradava molt, tenia una gran tècnica", comenta, abans de desvelar el regal que li va fer. "Una bufanda del primer ascens del Girona, esclar!" Això no es posava en dubte.

De generació en generació

"Recordo estar nerviós, el 1979, en la primera foto. Abans, els jugadors de futbol imposaven. Els tenies un respecte", diu Luján, que ja ha perdut el compte de les hores que s'ha passat a Montilivi. "Anys enrere es podia córrer per la graderia i per a un nen era divertit. El Girona sempre ha sigut un club molt proper, ens coneixíem tots; d'anar al camp o d'haver jugat junts en algun equip. Molts dels futbolistes que van arribar al primer equip havien estat amb mi en categories de base. Però jo no era tan bo".

Hi ha passions que es transmeten d'avis a pares i de pares a fills. El futbol és una d'elles. "És un vehicle que passa de generació en generació. Adoro portar els fills, en Pau i l'Ada. I els desplaçaments són una excusa per viatjar i compartir temps junts. Tenir això en comú és bonic", admet, malgrat que se li trenca el cor per tots aquells que ja no ho poden viure. "Evidentment que penso en la gent que ens ha deixat i no ha pogut gaudir d'uns anys que per al Girona han sigut increïbles. Els petits han viscut dos ascensos, però hi ha moltes persones que van marxar abans que això passés i feia molts anys que venien, diumenge rere diumenge. Veure el club de la ciutat a Primera, el nostre club, els hauria omplert moltíssim".

Luján no serà aquest diumenge a Mestalla, on s'enfrontaran dos dels amors de la seva vida. Abans del partit enviarà un darrer missatge. "Oh, i tant que penso escriure a Subirats per desitjar-nos sort. Tot i que reconec que tinc el cor dividit i, de fet, en l'últim València-Girona vaig vestir la samarreta del València". Aquella nit va guanyar el Girona.