El Girona s'aferra a l'èpica i manté el lideratge (com a mínim) dues setmanes més

GironaNo hi ha paraules per descriure el líder de la Lliga, el Girona, que ho serà (com a mínim) dues setmanes més després d'una nova remuntada. A Vallecas, els de Míchel han capgirat un mal inici per, amb gols de Dovbyk i Savinho, continuar ampliant la seva llegenda. Són dies dolços per als blanc-i-vermells que, quan encara falta el partit d'aquest vespre del Madrid contra el València, tenen cinc punts més que els d'Ancelotti. 34 punts. 11 victòries en 13 jornades. Aplaudiment etern per a un bloc que ja comença a sentir, de fons, com s'apropa l'himne de la Lliga de Campions.

Potser és a causa del pes d'una història amb alegries comptades, lluny de l'eufòria que hi ha instal·lada avui dia a Montilivi, que al Girona se'l considera un equip dels grans. Deu ser per les tragèdies que ha patit que darrerament s'abona a l'èpica. Pels traumes, els descensos, l'anonimat de dècades i dècades a Tercera Divisió, amb el cap buit, incapaç de treure el cap al futbol professional. Sense un duro al banc i ple de deutes, de vestidors tancats per impagaments. Qui sap si és per això, que el Girona, ni en un moment de joia que els seus aficionats no oblidaran mai, no té cap partit tranquil. Si en 93 anys no ha tingut un respir, per quina raó n'hauria de tenir avui?

Se'n diu personalitat, però és grandiós comprovar com l'equip blanc-i-vermell no s'ensorra quan qualsevol altre tiraria la tovallola. No s'és líder de Primera Divisió abandonant d'entrada, esclar. Ingenus de nosaltres, sempre ens dona una lliçó. A Pamplona, perdent 2-1, quan Dovbyk va fer el 2-2, en comptes de celebrar-ho va anar corrents a buscar la pilota dins la porteria perquè el joc es reprengués de pressa. Van guanyar 2-4. Aquest migdia, a Vallecas, quan Álvaro ha avançat els madrilenys al minut cinc, i quan el Rayo els ha esclafat, ballant-los amb una facilitat sorprenent, ha continuat insistint fins a sortir-se amb la seva.

I això que els de Vallecas, la casa de Míchel, han imprès al partit un ritme molt elevat des del principi, quan Isi s'ha inventat una assistència que Álvaro ha enviat al fons de la xarxa. El Girona, l'equip que més punts suma de la Lliga mitjançant remuntades, ha encaixat el cop com ha pogut. Contemplatius, els catalans haurien pogut rebre algun gol més, sobretot en una gran ocasió d'Óscar Valentín. Gazzaniga ho ha impedit, com també Èric Garcia, superlatiu i sempre al seu lloc, tallant diversos contraatacs perillosos. Han patit, però tampoc es podia esperar res diferent davant d'un bloc entrenat per Francisco, vell conegut a Montilivi, però que no va tenir sort a la banqueta: en tan sols un any va perdre dues finals de play-off d'ascens. Va fallar els dies claus, però va defensar bé l'escut i es mereix que li passin coses bones.

La Lliga no presenta rivals assequibles i menys per a conjunts com el blanc-i-vermell, encara que es miri la resta de rivals des del capdamunt de la taula. El Girona ha necessitat vint-i-cinc minuts per tornar a ser el Girona, i quan ho ha sigut, ha estat qüestió de temps. Tothom ha maleït Dimitrievski, autor d'aturades memorables, com un gran xut a Iván Martín. El líder de Primera movia la pilota amb la fluïdesa habitual, en espais reduïts cada cop més hàbils perquè el Rayo no podia ser a tot arreu tota l'estona. Dovbyk ha tingut dues ocasions, una de les quals escopida per Lejeune a la fusta. L'equip de Míchel feia mèrits per empatar. Estava defensant la seva posició de privilegi amb una personalitat que s'encomana.

Com que sis gols en dotze jornades no era una carta de presentació prou bona per al davanter ucraïnès, ha hagut de marcar el setè, que el situa entre els pitxitxis del campionat. Si es repassen els noms, trobem Bellingham, Gerard Moreno, Griezmann o Morata. És històric que ho sigui també Dovbyk, que, com Aleix Garcia, el primer jugador de la història del club a ser cridat per la selecció espanyola, està recollint els fruits de la feina ben feta. La rematada ha arribat després d'una jugada individual de Tsygankov per la banda. Una setmana més, l'associació ucraïnesa continua brillant.

La fusta salva el Girona

El Rayo ha agraït marxar als vestidors, perquè el Girona ja l'havia superat. Però ha tornat el malson a la segona part, com si fos una tradició que s'ha d'executar obligatòriament en cada principi. Dues pilotes al pal en un parell de minuts, de Camello i Trejo, han permès que als de Míchel se'ls compliqués encara més el migdia. Gazzaniga ha fet la resta, posant mans i peus enmig de l'allau.

Bé, la resta no, perquè faltava Savinho, a qui qualsevol qualificatiu no li fa justícia. És boníssim, el brasiler, que ha estripat tots els pronòstics. Amb el seu gol, i amb la seva temporada. Volarà lluny, no hi ha dubte. Yangel Herrera ha tingut el tercer, però la fusta, abans amiga, ho ha esguerrat, donant peu a un final frenètic, en què el Rayo no ha empatat per un pèl. Fins i tot aquests detalls somriuen als de Montilivi, líders amb tot mereixement i que ja declaren obertament el canvi de xip: el Girona s'ha passat la pantalla de la permanència i ara es fixa l'objectiu, mínim, d'acabar en llocs europeus.