El Girona s'acomiada abusant de la temporada que l'ha fet immortal

GIRONA12 d'agost del 2023. S'apuja el teló. Es veu Míchel al vestidor del Girona, envoltat dels seus futbolistes. El tècnic madrileny els diu que està molt bé el que han aconseguit fins ara, en les dues temporades anteriors, la de l'ascens a Primera i la de la permanència a l'elit. Però que per ser tres vegades immortals, per transcendir de veritat i ser recordats, és el moment de fer coses que a Montilivi no s'han vist mai. Els jugadors l'escolten, atentament. I es dirigeixen mirades de complicitat. Transmeten desig per fer-ho.

El que Míchel els demana no és fàcil. El Girona té un dels pressupostos més petits de la Primera Divisió. I tot just acumula tres temporades a la màxima categoria, i en cap cas seguides. Però l'entrenador vol que sumin el rècord de punts de la història del club, fixat en 51, encara en l'etapa de Pablo Machín. I també vol que se salvin per segon any consecutiu i que els gironins visquin un tercer curs seguit a Primera, cosa que tampoc no havia passat. És l'any de trencar tots els registres. És l'any d'implicar-se com si el club fos part de cadascun dels seus protagonistes.

Míchel predica amb l'exemple, ja que es va integrar des del primer minut que va posar els peus a Girona, quan va demanar que se li parlés en català per aprendre un idioma que avui domina amb naturalitat. ¿Com no li han de fer cas, els seus deixebles, si veuen que el líder d'aquest projecte s'esforça tant? I així, tots a l'una, amb convicció, les idees clares i la feina ben feta, és com s'ha edificat una temporada de somni inimaginable que s'ha fet realitat.

El Girona 2023-24 ha viscut una lluna de mel eterna que va celebrar contra el Granada, en la cloenda d'una Lliga que ha acabat en tercera posició. Desafiant la lògica, ha fet un joc preciós i ha estat esplèndid en totes les línies: Gazzaniga ha brillat sota pals; Couto, Èric Garcia, David López, Blind i Miguel han aportat riquesa tant al darrere com al davant; Aleix, Iván i Yangel han dirigit la partitura amb finesa, i Tsygankov, Savinho i Dovbyk han enamorat del tot el personal amb frescor, desequilibri i gols. Són un cas a part Portu i Stuani, que cada cop que han sortit han demostrat que la davantera del 2017 continua vigent. I la resta, els Juanpe, Valery i Arnau, s'han afegit a la causa amb el seu compromís i fiabilitat.

L'únic a tutejar el Madrid

Ningú no oblidarà els cinc cops que el millor Girona de la història –una història que va començar el 1930– va ser líder de Primera. El 27 de setembre, el 4 i l'11 de novembre, i el 10 i el 18 de desembre. Es van fer un munt de captures de pantalla, aquelles setmanes. També es conserven en la memòria els set colideratges i els quinze cops que ha estat segon. Perquè els gironins han estat els únics que han tutejat de veritat el Madrid, campió indiscutible. Van acabar la primera volta empatats a 48 punts i van anar al Bernabéu, el 10 de febrer, creient que en sortirien líders. No va passar, però el plaer de sentir-se gran és inigualable.

Gradualment, esclar, els reptes van anar arribant. Primer la permanència, ni celebrada, a la jornada 26. Més tard la Conference League, que ja semblava el súmmum i que l'any passat es va escapar pels pèls, en la 32. En la 33, l'Europa League. I en la 34, la meravellosa Champions, la que tothom estima amb passió abans fins i tot de conèixer-la. El Girona ha estat 37 jornades dins del top-4; totes excepte el debut. La doble golejada al Barça, el doble 2-4 i 4-2, va ser una glopada d'autoestima infinita per a una ciutat que ha estirat el màxim possible un curs que no volia que s'acabés.

Montilivi va contemplar els focs artificials després de signar la golejada més àmplia a l'elit contra el Granada (7-0), que va permetre arribar als 81 punts. Quin abús. L'únic al·licient era descobrir si Dovbyk seria pitxitxi o no: va marcar-ne tres i li treu un a Sorloth. Els altres golejadors van ser Èric Garcia, Stuani i Tsygankov, que va fer un doblet. 24 de maig del 2024. S'abaixa el teló. El Girona de Míchel ja és immortal.