Doble èxtasi a Girona

GIRONAEl Girona va entrar a l'aeroport de Tenerife Sud de matinada. En aquell espai no hi havia lloc per al silenci, perquè, de fet, la festassa ja havia començat a la gespa d'un estadi que formarà part de l'imaginari col·lectiu com el camp en què l'equip de Míchel va fer les paus amb ell mateix. "Només nosaltres sabem com ho hem passat de malament tot aquest temps", se sentia. I és ben cert, perquè fins aquest diumenge les llàgrimes significaven tristesa. Però això ja s'ha acabat: la ciutat plora d'alegria per un 19 de juny insuperable.

"On és l'escenari?", cantaven els futbolistes al vestidor i més tard a l'avió, fent referència al fet que a Tenerife pràcticament donaven per fet el seu ascens, perquè ho tenien tot preparat. Es va perdre el compte de les abraçades que s'anaven produint, entre jugadors, directius, familiars, socis i qualsevol que passava per allà. Ningú no s'ho va voler perdre: tampoc Marcelo Claure i Pere Guardiola, dos dels accionistes. Feia tres anys que esperaven destapar ampolles i viure el que fins ara vivien els altres. Massa temps, especialment pels mèrits realitzats durant el trajecte. Un aspecte que no obliden, encara que actualment la memòria tingui data de caducitat. Que no n'hi hagi per a Juanpe i Borja García, que poden dir en veu alta que són els únics futbolistes que han participat en tots els ascensos a l'elit de la història del club. "La paraula resiliència hauria d'estar al costat de l'escut", deien. Tal com diu l'eslògan de la samarreta commemorativa, "uns tossuts de Primera".

Generacions senceres omplen els carrers de la ciutat acompanyant el Girona i el Bàsquet Girona en una rua inoblidable. Qui els hauria dit que aconseguirien no tan sols pujar ni fer-ho la mateixa temporada, dues gestes que per si soles ja s'han d'immortalitzar, sinó celebrar un doble ascens el mateix dia, en un marge curtíssim d'hores. No podien celebrar-lo per separat, perquè una cosa així el més probable és que no es repeteixi mai més. L'acte va sortir i acabar a Montilivi, passant per Fontajau i l'Ajuntament. Però en realitat es va traslladar a cada carrer, plaça i avinguda. Es viu a l'interior d'uns aficionats que en aquests moments se senten els més afortunats del món i que ja van fer seus els carrers durant la nit de diumenge, quan van sortir en massa i van ocupar la plaça del Vi.

Discursos emotius

50 aficionats del Girona es van presentar a les 6 del matí a l'aeroport per rebre com calia l'equip de Míchel, emocionat davant les mostres d'estima i els càntics de "Míchel català". El tècnic ha remarcat la tasca dels seus ajudants –va sortir a la roda de premsa posterior amb tots ells– dedicant-los unes boniques paraules: "Junts podem amb tot, sabia que aquest seria el nostre any". A la rua el carisma va fer la resta: "Girona m'enamora, a mi em té el cor robat". Fins i tot va haver-hi temps per abraçar-se amb Samu Saiz, que un cop en un canvi va dir-li "ets un pallasso". Això és el que ahir cantava el madrileny des del balcó de l'ajuntament. Cas a part el de Quique Cárcel, que acumula un currículum envejable: també és protagonista directe dels dos ascensos a Primera. El seu discurs va ser emotiu i va recordar els tècnics que no van suportar el pes que suposava competir amb la brillant època de Pablo Machín, en especial Eusebio. Avui és un home feliç.

El centre de totes les mirades, però, és per a Marc Gasol i Cristhian Stuani. Que Fontajau torni a ser d'ACB no és exclusivament gràcies al pivot català, però gairebé. Amb una implicació fora de qualsevol dubte, Gasol ha transformat el bàsquet masculí de la ciutat. "Sense ell no seríem aquí", diu Albert Sàbat, un dels seus companys. Gasol no es va deixar anar tant com ho va fer als Estats Units, després de guanyar la NBA: "Feia 14 anys que no estàvem a l'ACB i aquest moment és únic". A l'altra banda de la ciutat, Stuani ha liderat el retorn a l'elit del futbol, establint els fonaments del projecte. L'uruguaià, hores abans de la victòria a Tenerife, abans de sortir de l'hotel de concentració, concretament a les 16.56 hores, va escriure en un paper que farien història. Va complir amb el primer gol i avui ho ha fet públic a les xarxes socials. Rebut amb crits d'"uruguasho, uruguasho", el 7 gironí va dir que "ho hem lluitat des del fons del nostre cor, fins al cansament absolut".

Les criatures que s'han posat les samarretes els buscaven, satisfets de coincidir tan sols en una mirada i conservar el moment especial per sempre més. Ells, que s'encarregaran d'omplir Fontajau i Montilivi quan siguin adults, van viure una jornada que serveix per estimar els dos clubs. Perquè així és com es creen els vincles. Des de la proximitat i la voluntat de ser-hi en els moments bons i dolents. Compartint experiències, invertint temps. Hi ha pocs sentiments que valguin tant la pena com el fet de formar part d'allò en què creus. Aquest dilluns, a Girona, no hi ha divisions. Tothom està unit.