El Girona es pessiga el cor veient-se en el lideratge de la Lliga

GIRONALa data del 27 de setembre del 2023 estava assenyalada en vermell des del dia abans, quan el Barça es va atrevir a punxar a Mallorca i va entregar-li en safata al Girona la possibilitat de ser el líder en solitari de la Lliga, una posició que tots dos compartien. Amb la victòria dels de Míchel a Vila-real (1-2), la sisena seguida a la Lliga, ara ja no. Moltes són les primeres vegades que està explorant el conjunt blanc-i-vermell en els últims anys. "He perdut el compte dels partits en què marxo amb la sensació d'haver viscut un dia històric", deia Delfí Geli en una entrevista a l'ARA del 2018. Cinc anys després, el president continua vivint experiències que Montilivi no imaginava ni que existien.

Tot i ser dimecres, molts socis del Girona no es van voler perdre la sortida a Vila-real, un escenari que ja per sempre serà especial. Perquè el Girona, més enllà del resultat, ha guanyat moltes coses, a l'arribar fins aquí. Entre elles, el respecte de tot el món del futbol, que ara aplaudeix un projecte que fa molt temps que pica pedra. I que s'ha aixecat cada cop que ha caigut, que no han estat poques vegades. Sense anar més lluny, els tres anys recents a Segona van ser un infern.

Però Vila-real serà una d'aquelles coses que els gironins recordaran quan siguin grans. Sabran on eren, amb qui van veure el partit. Els vindrà al cap quan s'hagin oblidat de la resta, d'allò que no és tan important. Vila-real sí que ho és, per al Girona, un equip petit que valora aquesta fita més que altres clubs que gaudeixen d'aquestes posicions sovint. Ells hi estan acostumats, ho veuen normal. Per al Girona és extraordinari. I quan un viu un fet extraordinari, és inevitable sentir un pessigolleig a l'estómac. Com quan t'enamores.

I així està el Girona, enamorat de si mateix i amb una confiança que l'està fent temible. Advertia Míchel que l'atmosfera no convidava a recordar que per sumar un nou triomf calia patir. Però el grup ho té tatuat a la seva identitat, això de guanyar-se les coses pels seus propis mitjans, sense que ningú li regali res. I va suar, a la Ceràmica, en el retrobament amb Pacheta, l'entrenador que els va apartar de l'elit amb l'Elx el 2020. Si no en tenien prou, aquí hi havia un altre motiu per guanyar.

Cap símptoma de por o pressió

Si tenia por o sentia pressió pel fet de situar-se primer, el Girona no va ensenyar cap símptoma. Va cometre errades, esclar, perquè gens habituats a veure's en aquestes posicions capdavanteres –si amb prou feines, quan es miren al mirall, sembla normal que competeixin a Primera– van sortir a cara descoberta, desprotegits, mostrant-se tal com són.

I això equival a riscos, especialment si l'equip rival té bons futbolistes, que els té, i disposen de velocitat per fer mal, que la tenen. Yeremy Pino i Álex Baena, internacionals amb la selecció, van fer anar de corcoll el plantejament català. Però entre Gazzaniga, a gran nivell; Èric Garcia, que va fer un partidàs, i la fusta, que va col·laborar en una jugada de Pedraza, mantenien la igualada. El Girona, però, no s'estava pas quiet esperant que el colpegessin. Responia amb ocasions de Dovbyk i Tsygankov i desmostrava que volia el seu moment. Hi havia tensió, era un partit igualat.

Un penal absurd i clar d'Iván Martín convertit per Parejo feia creure en el pitjor, però innocents tots nosaltres, només ho feia creure. Dovbyk, que n'havia tingut tres, va rematar una assistència de Savinho. Hi havia reacció, i en volien més. Va ser Èric Garcia qui va situar l'èxtasi, amb el cap –després perdonarien moltes ocasions i allargarien l'agonia, pal de Stuani inclòs–, i un lideratge que, ara ja sí, gràcies a un 19 de 21 per pessigar-se el cor, conservarà eternament.