El Girona perpetua la seva identitat, però no el lideratge

GIRONAEl Girona ha assaborit cada segon, minut, hora i dia que ha passat sense jugar a futbol. En un curs inoblidable, amb les emocions als núvols, els gironins s'han pres la pausa com un regal per recordar-se a si mateixos que el que estan fent, com si no ho sabessin ja, és una passada. A la ciutat no es parla de res que no sigui l'equip de futbol. Tothom s'apassiona, explicant on i amb qui van viure segons quin partit, gol o jugada. I els sentiments s'encomanen. S'han guanyat tots els elogis que els arribin, esclar. Però també saben, perquè si intenten oblidar-ho Míchel ja els hi recorda, que el tema no s'acaba aquí. Que només som al novembre i la temporada és llarga. Que no s'ha aconseguit res més enllà d'haver assolit moltes coses. Com el consens general que, ara com ara, predica l'entitat catalana com la gran sensació del futbol europeu. I que, i no és una broma, té la permanència pràcticament liquidada. Cal gravar a la memòria que aquest era el gran objectiu. El primer de tots.

I el primer no pot pas ser l'únic. Perquè, posats a cridar l'atenció, no hi ha cap motiu per no desitjar estripar tota la lògica possible. El Girona no vol passar de puntetes. Tot i que, tanmateix, i pensant-ho bé, ja és impossible que ho faci, després d'assolir el cim de la taula gairebé amb el primer tram de competició jugat. A l'horitzó plana, com qui no vol la cosa, la possibilitat de ser campions d'hivern. Posats a fer, per què no? Amb l'empat contra l'Athletic (1-1), va perdre el lideratge, que torna a mans del Reial Madrid. Ara és colíder, empatat a 35 punts.

Fluir i resistir, dues claus

Aquest Girona, el millor de la història, el que remunta en nits impossibles, el que protagonitza tempestes de futbol ofensiu imparables, també està trobant respostes a diferents tipologies de partit. És un equip ric en recursos, el blanc-i-vermell, estimulat perquè, com que els resultats acompanyen, la por és ben lluny. Juga desacomplexat, i això provoca que el futbol flueixi. I també sap resistir. Com contra l'Athletic. Tot acompanya.

Perquè el conjunt basc, que d'això del futbol en sap una estona –d'una altra manera no hauria jugat totes les temporades possibles que han existit a Primera Divisió–, va ser molt millor, durant molts minuts. Montilivi, congelat, de la mateixa manera que voldria conservar aquests futbolistes tota la vida perquè aquesta història no s'acabés mai, va donar gràcies a Paulo Gazzaniga, que va treure un repertori d'aturades que van possibilitar la resta.

Sense Dovbyk, trencat i la baixa que el Girona havia amagat, però amb la llegenda Stuani, que va estar a punt de fer caure l'estadi amb dues rematades de cap d'aquelles que ha fet sempre, i que Unai Simón va escopir amb la punta dels dits, un míssil de Tsygankov després d'una jugada de Savinho va perpetuar la fe. Si altres dies mantenir l'estil quan perdia l'havia afavorit, continuar atacant, a la recerca del segon, va possibilitar que Iñaki Williams agafés la defensa fora de lloc i marqués l'empat. Res a retreure, perquè l'actitud i el compromís del Girona, els seus grans actius, no es poden comprar amb diners. Són la seva essència i la seva identitat, el que els està permetent viure aquest conte de fades.